Per què les tintoreres s’apropen a morir a la costa de les Illes Balears?

La teoria més probable és que aquests animals estiguin malferits i, com a instint de protecció, surtin a la superfície per evitar un perill major

El cos de l'animal en el torrent de Cala Galdana, a Ferreries. | Imatges: Shark Med.

La tintorera que fa dos dies pareixia que menjava sípies i calamars a Cala Galdana ha mort. Va morir ahir horabaixa, i abans va patir durant hores i hores. En Sergi Escandell, cineasta subaquàtic i secretari de l’ONG Shark Med, la va gravar al final, panxa per amunt, surant, sense equilibri. “Pensava que reviscolaria, que podria tornar a la mar, però no”, explica Escandell.

“No tenia cap anomalia destacable”, assegura a IB3 Notícies Agustí Torres, el president de Shark Med. El també fotògraf professional i documentalista, expert en l’estudi i conservació dels taurons en la Mediterrània occidental, especialment a les Illes, anomena diverses teories per explicar per què les tintoreres s’apropen a la costa a morir.

La primera, i la més probable, és que aquests animals estiguin malferits i, com a instint de protecció, s’acostin a la superfície per evitar un perill major, com els depredadors. Fugen de la por. La por entesa com a emoció, no com a sentiment. Tot això ho explica Torres: “Els humans som els únics éssers vius capaços d’estressar-nos per coses que no han passat. Un animal s’estressa quan hi ha un perill. Estrès entès com a energia del cos per fugir de l’enemic”. Ara bé, l’enemic pot ser un tauró més gran o una balena blava, i potser és només el dolor d’un cos ferit.

Les tintoreres són animals que viuen darrere els peixos, l’aliment. A vegades les moles de peix es desplacen cap a la superfície i elles, aquest animal pelàgic sensible a la temperatura de l’aigua que li és casa, les segueixen, com les tonyines. De fet, una tintorera podria estar avui aquí i demà a França. A vegades, fins i tot, es perden dins la seva pròpia columna d’aigua, a 100 m de profunditat.

Hi ha un web d’un equip francès que ha geolocalitzat diversos exemplars de taurons dins la Mediterrània, i ha demostrat que poden recórrer cents i cents de quilòmetres al dia.

Al Sergi Escadell i a l’Agustí Torres ja els agradaria geocalitzar totes les tintoreres que han albirat, però no tenen doblers per a balises satel·litzades. Des del 2017, l’ONG SharkMed ha fet 22 albiraments d’aquesta espècie a les Illes, i la meitat, el 50%, estaven ferides, bé enganxades a xarxes o a hams. “Pesca accidental”, li diuen.

Les altres teories tenen referències de fantasia. N’hi ha una que recorda al libre ‘Per què se suïciden les balenes blaves’, de Ramón J. Sender. Com aquell paràsit que ataca les rates i els fa perdre la por, i llavors se suïciden, com un kamikaze, com una balena blava contra un penya-segat.

Sigui com sigui, “les conclusions són difícil de fer perquè hi ha pocs registres i molt recents. Es necessiten més estudis científics per a poder exigir canvis en les polítiques referents a la pesca. En la cúspide de l’escala tròfica, els taurons exerceixen un paper fonamental en el manteniment de la salut de l’ecosistema marí, i ara mateix estan en un punt extremadament crític. La darrera paraula la té la necròpsia”.