FOSSES, LA VERITAT ALS OSSOS Més de 80 anys silenciats sota les lloses del cementeri vell de Son Coletes, a Manacor. Els pics i les pales de l’equip Àtics, encarregat de l’exhumació d’aquest indret emblemàtic en la recerca de desapareguts de la Guerra Civil, ha tret a la llum 18 cossos de milicians i civils assassinats el 1936, però es calcula que hi podria haver fins a 365 represaliats. ‘Un autèntic centre d’extermini’, en paraules de Cesc Busquets, coordinador del Segon Pla de Fosses impulsat pel Govern. ‘Són assassinats no esclarits, sabem molt bé qui els va fer i remoure això pot tenir implicacions que no agradin’, afirma l’antropòloga Núria Armentano. Superats els dubtes sobre la idoneïtat d’excavar a Son Coletes, la troballa ha superat les expectatives ossos que ara romanen a l’espera de ser identificats i objectes com botons, monedes, insígnies o sabates que donen pistes dels seus propietaris. Jordi Ramos és especialista en vestuari i té clar la peça que més l’ha impactat ‘les sabates de taló d’una de les víctimes, una dona vinculada al món urbà. Aquella sabata devia ser un bé molt preuat per ella’. Francisca Alomar recorda les sabates de taló que portava la seva mare, Margalida Jaume, desapareguda junt amb el seu pare els anys més foscos de la història de Manacor. És pensà que la troballa de Son Coletes podria pertànyer a Margalida, però aquesta hipòtesi no s’ha demostrat. Francisca, amb l’esperança truncada, creu que els seus pares foren cremats i que no els trobaran mai ‘això no té perdó’. Davallar a la fossa, una tasca que remou terres i consciències, amb l’esperança de desvelar la veritat que roman intacta als ossos.

INVISIBLES Cada dia, unes tres-centes persones toquen a la porta dels Caputxins de Palma per endur-se’n menjar, bé essencial, però escàs per a massa gent. Mario Calderón coordina el repartiment d’aliments del convent i recorda com fa 13 anys ell mateix va haver de vèncer la vergonya i demanar menjar. La Covid-19 ha posat les coses encara més difícils als més desfavorits, com les persones sense llar. Joan Aloy, històric periodista de retransmissions esportives, es trobà al carrer d’un dia per l’altre ‘Tu t’imagines abandonar un ca que no té on anar, el pobre? Jo em vaig trobar com un ca, sense saber on anar’. Aloy és exemple d’arribar a l’èxit professional i, precisament per fer-ho, caure al pou de les addiccions que condueix a l’exclusió. Encara lluita per sortir-ne. L’anomenat Parc ‘Pocoyó’ ha estat els darrers anys aixopluc per homes i dones que cerquen refugi entre els espais oblidats de Ciutat. En esclatar la pandèmia, Valentin Valentinov es va quedar sense feina, sense casa i amb els papers caducats ‘La meva família no sap que visc davall un pont, no vull preocupar-los. Pensen que som a un alberg. No els puc dir la veritat’. Comparteix redol amb Antonio Abreu, un músic de carrer que enguany ha vist com es buidaven els carrers i les possibilitats d’un guany per pagar un lloguer. Tenir un habitatge és la base per tenir una vida digna. Adriana Dubkova vivia al carrer fins que fa dos anys va participar en el programa ‘Housing First’. ‘Un dia em va cridar en Joan i em va dir tens un pis! Jo no m’ho creia, va ser molt emocionant, de veres. De no tenir res a tenir la clau de ca teva, tenir on dutxar-te... és una diferència molt gran. La gent que no ha passat per això no ho entén, no és gens fàcil’.

A BAIX EL TELÓ Després de més un any convivint amb la crisi del coronavirus…. la cultura es reivindica com un lloc segur davant la COVID-19. Sense cultura no hi ha futur, ja que és imprescindible, entre d’altres, per a continuar generant esperit crític i debat; plantejant dubtes, reflexió, indignació o emocions. La cultura fa societat i ens en transmet una visió. La cultura en si continuarà sent cultura, tot i que segurament s’adaptarà, evolucionarà i mutarà com en qualsevol altre moment de crisi. La mobilització cultural de les ciutats i els governs locals en la crisi de la COVID-19 han dibuixat un escenari diferent al que estava programat. Les llargues estones de confinament han creat una necessitat d’entretenir i han fet més palès que mai que amb la cultura no s’hi juga. Multitud de programacions culturals, arts escèniques i esdeveniments socials s’han cancel·lat amb tot el que això comporta. El sector ha quedat tocat de mort, mentre que la presència de les institucions i organitzacions culturals ha crescut de forma exponencial de forma virtual amb l’objectiu d’acostar a la ciutadania les propostes culturals i alleugerir el sentiment d’aïllament i frustració. Aquest Zoom fa un recorregut per les sales de teatre, cinema, empresaris, treballadors del sector, museus, administracions públiques, ciutadans…. sobre com viuen o sobreviuen entre la cultura i la COVID-19... i sobretot per esbrinar com imaginen el futur de la cultura més enllà de la pandèmia.