“A diferència del que passa aquí, on has de demanar ser atès en català, el Canadà ofereix ser atès en francès o anglès, abans de demanar-ho”

El sociolingüista Isidor Marí explica el principi d'oferta activa de les llengües oficials en contraposició al de disponibilitat passiva, que és el que regeix a Espanya

Arran de les denúncies lingüístiques a l'àmbit sanitari, Isidor Marí ha difòs com és l'administració de salut al Canadà.

Escolta l’entrevista sencera a IB3 Ràdio

Arran de les denúncies per suposades vulneracions lingüístiques d’usuaris per no ser atesos en català a la sanitat pública de les Illes Balears, el sociolingüista Isidor Marí (Eivissa, 1949) va difondre a les xarxes sociels com de diferent és l’ús de les llengües oficials al Canadà, l’anglès i el francès, a l’àmbit sanitari en relació amb l’ús que se’n fa es Espanya. Qui és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Consell Social de la Llengua Catalana a les Illes Balears, ha explicat a l’Informatiu Matí d’IB3 Ràdio el concepte d’oferta lingüística activa.

P-Al Canadà, anglès i francès són llengües oficials. Aquesta oficialitat és en igualtat de condicions o hi ha algunes diferències?

R-És una situació relativament complexa. Al Canadà, el que té una doble oficialitat és tota l’estructura administrativa federal. És a dir, l’Estat és bilingüe i té dues llengües oficials. Això és així a tot el territori. Per exemple, tot i que la majoria de parlants de francès es troben a la costa atlàntica, la televisió en francès es rep a tot el Canadà. S’ha de dir, però, que territorialment, a cadascuna de les 13 regions hi ha un règim específic d’oficialitat. N’hi ha vuit on només l’ànglès és oficial. Hi ha tres regions on hi ha doble oficialitat d’anglès i francès. Hi ha un regió que només té el francès com a llengua oficial, que és el Quebec. I hi ha una altra regió on, a més de l’anglès i el francès, tambés hi és oficial l’inuit, que és una llengua dels pobles originaris del Canadà, i que de moment és la llengua autòctona del Canadà més protegida.

P-Com és l’administració de salut al Canadà pel que fa a temes lingüístics, i com contrasta això amb la situació de les Illes Balears?

R-El que és interessant -i per això ho vaig voler difondre a les xarxes socials- és el comportament de l’estat federal, que respecta escrupolosament la cooficialitat, no tan sols a l’administració de salut, sinó que a tota l’administració federal regeix un principi que crec que estaria bé que es tengués en compte. És el principi d’oferta activa de les dues llengües oficials. A les Balears hi ha dues llengües oficials, però hi ha un principi diferent, que és el de disponibilitat lingüística. Això vol dir que si algun ciutadà ho demana, se l’ha de poder atendre en qualsevol de les dues llengües oficials. És a dir, és una disponibilitat passiva. En canvi, al Canadà, l’administració federal, i també l’administració de salut, ofereix una oferta activa. Això vol dir que quan tu arribes a un establiment, els rètols i cartells estan tots en les dues llengües. I això ja fa visible que allà es pot utilitzar la llengua que cadascú vulgui, i els treballadors tenen l’obligació d’atendre la gent oferint les dues llengües. Si hi telefones, et saluden en les dues llengües, i pots triar quina llengua vols utilitzar. L’oferta activa consisteix en això, però, a més, hi ha un sistema d’autoavaluació que l’estat federal ha posat a disposició de totes les oficines, i que permet que cada responsable d’una oficina valori si el personal està capacitat, si està seguint aquestes directrius d’una manera satisfactòria o quines mesures ha de fer per millorar-ho. Això, al camp de la salut ha arribat a una norma estàndard oficial de l’estat federal, que diu que l’accés als serveis de salut i als serveis socials ha de ser en les dues llengües oficials. Aquest estàndard conté una sèrie de regulacions perquè cadascuna de les infraestructures de salut valori si els seus serveis són de qualitat o deficients des del punt de vista lingüístic.

P-Del que heu explicat, per tant, se’n dedueix que un ciutadà francòfon, del Quebec posem per cas, podrà ser atès en francès a un centre de salut de Vancouver, per exemple, on el francès no n’és la llengua pròpia del territori.

R-Davant les administracions federals això és així, però ja he comentat abans que territorialment hi ha una variació. L’estat federal, però, sí que respecta aquesta elecció de llengua per tot, a qualsevol lloc. Aquí, a les Balears, el problema que es planteja ara, i que ja ve d’enrere, és d’una falta d’iniciativa per part de l’administració de salut autonòmica perquè, de fet, l’any 2008 la Universitat de les Illes Balears va presentar un projecte de planificació lingüística del personal sanitari, que deia que el personal era capaç d’entendre el català. De llavors ençà, però, pareix que no s’ha fet gaire camí.