“A ell, ara l’haurien ficat a la presó”, afirma la germana de Pepe Rubianes

Carmen Rubianes presenta "A mi no me callan", un recull de textos de l'artista en el desè aniversari de la seva mort

Aquesta és la història d’un mariner de terra ferma. Un galaico-català que, pobret!, va quedar solter. Pepe Rubianes, l’únic home que va fer de la passió un pas de comèdia i de les tapes, un festival de l’humor. Un home que no creia en banderes i que no respectava els impresentables. Un home que tot just fa deu anys que és mort i que ara ens parla a través d’un llibre, ‘A mi no me callan’, una edició a càrrec de la seva germana Carmen, amb qui ha parlat IB3 Ràdio.

‘A mi no me callan’ és el títol d’aquest recull i defineix molt bé aquest artista que va patir una autèntica campanya de desprestigi, després de deixar com un drap brut els obsessionats per la bandera espanyola. Va rebre denúncies, una d’elles de Santiago Abascal (VOX), i l’anomenada ‘caverna mediàtica’ en feu sang. Per tot plegat, l’estrena del seu muntatge sobre el seu estimat Lorca es va veure greument afectat. Rubianes no callava i la seva germana, Carmen, té molt clar on seria amb les actuals circumstàncies. “A ell, l’haurien ficat a la presó. No sé si Pepe ho hauria resistit… Aquí sí que destaco la seva ànima de poeta, si hagués resistit això d’estar empresonat, eh? Alerta!, perquè ell veia que les coses al nostre país no anaven bé, que hi havia molt “fatxa” en estat latent i que ara han despertat tots”. També, assegura la germana, Rubianes era conscient que Catalunya viuria uns temps difícils. Segons ha explicat a IB3 Ràdio “No és que sabés amb certesa que hi hauria un Procés, però que Catalunya tendria molts problemes sí perquè fixa’t el que li havia passat a ell, que era galaico-català”.

El passat primer de març es complien deu anys de la seva mort i coincidint amb l’aniversari, ha aparegut aquest recull de textos i monòlegs, la seva veu feta lletra gràcies a la feinada de Carmen Rubianes, la seva germana, a qui Pepe deixà aquest encàrrec: transformar les bosses plenes de quadernets en el seu llegat literari. I hi ha descobert alguna cosa que l’ha sorprès? Idò, sí. “A mi el que m’ha sorprès sempre del meu germà és la seva ànima de poeta. Això m’ha quedat gravat, perque jo sé que la imatge que té la gent d’ell és que pujava a l’escenari i feia riure… Però a mi m’impressionava molt la seva ànima de poeta, la seva profunda sensibilitat, perquè la vida sense poesia no paga la pena viure-la”.

Confessa Andreu Buenafuente al pròleg del libre que fa deu anys que torna vell més trist. També fa deu anys, explica Carmen, que quan paga amb Visa i els botiguers veuen els seus llinatges surten del mostrador per abraçar-la emocionats. Diu que això només passa perquè, a banda de ser bon artista, era una bona persona.