Alma Guillermoprieto: “Sense un periodisme poderós, el món modern seria impossible”

Discurs memorable de la Premi Princesa d'Astúries 2018 de Comunicació i Humanitats

Alma Guillermoprieto desrpés de rebre el Premi Princesa d'Astúries 2018 de Comunicació i Humanitats. / EFE | José Luis Cereijido

La periodista mexicana Alma Guillermoprieto, Premi Princesa d’Astúries 2018 de Comunicació i Humanitats, va fer un discurs memorable al lliurament dels Premis al Teatre Campoamor d’Oviedo divendres passat.

Va advertir que, sense un periodisme “poderós”, “ben finançat” i respectat pels governs, “el món modern, el món entrellaçat, seria impossible” malgrat tractar-se d’un ofici que “costa treball no només viure, sinó sobreviure”. “Com s’assabentarien vostès d’aquests i tots els altres fets i reptes que ocorren fora del seu entorn immediat sense nosaltres, els reporters?”, va plantejar Guillermoprieto a les 1.300 persones que omplien el Teatre. Llegeix el discurs d’Alma Guillermoprieto en PDF

Per a la dona que va narrar des de les pàgines de The Guardian la revolució sandinista, sense els mitjans el món viuria en una espècie de segle XI, “aïllat cadascú en el seu llogaret o el seu castell, igual d’ignorants els dos, convençuts que són tan reals les sirenes com els rinoceronts”.

Després d’advertir que quan li van notificar de matinada la concessió del premi de Comunicació i Humanitats va tenir el despertar “més estrany” de la seva vida en considerar-ho una notícia “impossible”, va dir que després va saber que la Fundació que la va guardonar és “un centre de teixit” que entrellaça francesos i espanyols, nord-americans i polonesos, suecs i mexicanes “i un poc més al món”. “Això em sembla una gran cosa, perquè jo sóc de les que creu en les matemàtiques: en aquests temps de divisió, junts som més”, va apuntar durant una intervenció en la qual va tenir també un record pels 45 reporters assassinats al món enguany “perquè a algú no li va agradar el que van dir d’ell”.

Així, va recordar emocionada l’assassinat fa un any i mig del seu “incaludicable” amic Javier Valdez a la ciutat de Culiacán, bressol del narcotràfic de Mèxic, del que es va assabentar després de rebre a Madrid el premi Ortega i Gasset i que li va fer sentir “com si apaguessin la llum del món” perquè aquests assassinats, “sempre impunes”, no maten només a la víctima “sinó a tots els que l’envolten”. “Maten a un per intimidar a tots. No obstant això, estic aquí per dir que on maten a un, a la llarga solen sorgir dos, o almenys un altre”, va subratllar abans d’emplaçar a les noves generacions de periodistes a incorporar-se a un ofici on el perill és molt i es guanya poc, però en el qual també s’explica la història del món “tots els dies”.

Aquesta història inclou a un nin en una empobrida favela brasilera que es posa per primera vegada el seu vestit de carnaval, a un candidat presidencial “ben content” que balla “huaynos atapeint molt de prop una cholita amb minifaldilla o a una caravana de mares que cerquen en el desert mexicà als seus fills desapareguts”.

I amb això, els periodistes deixen constància “del que uns altres volen tapar” i es converteixen “en l’antídot de les xarxes socials amb la seva immediatesa i la seva potenciació de la ràbia”. “Perquè fem falta, perquè sí es pot veure el món perquè no podrem redreçar la història, però sí explicar-la i fins i tot ser heroics. Perquè el futur d’aquest ofici ho estan inventant avui els col·legues que arriben, i els espera un ofici generosíssim, que els oferirà tresors a cada revolta”, va assenyalar.

El dia que va conèixer que havia estat premiada, va saber que no li tocava carregar sola amb aquest guardó “gegant” sinó que se li donava com a una més entre molts reporters, i va poder celebrar el reconeixement a un ofici “al que solament s’entra amb grans somnis i il·lusions: veure el món, canviar la història, ser heroics”.

L’autora de “l’Havana en un mirall” ha tancat el seu discurs amb el seu agraïment a la professió periodística, als seus quaranta anys de vida en aquest ofici “viscut tan esforçadament” i als seus col·legues, els reporters del carrer, i en particular als de Veneçuela, Nicaragua, Mèxic als qui, va subrratllar en el disucurs, “admiro tant”.