Amb Rússia “en braços de la Xina” i un món “més perillós”, l’OTAN ha de “cooperar” en seguretat

Els catedràtics en Ciència Política Cesáreo Rodríguez i Gustavo Palomares opinen sobre el futur en relació a la cimera de l'OTAN

Un soldat ucrainès dins una trinxera prop d'Odesa el dimecres passat. EFE/EPA/Leszek Szymanski

La invasió russa d’Ucraïna atorga especial importància a la cimera de l’OTAN que comença avui i que ha de definir l’estratègia de l’Aliança dels pròxims anys. La trobada arriba també amb la reobertura d’antics debats, com el de l’adopció d’un exèrcit conjunt per part dels 27 països de la Unió. “Fa la impressió que Europa vol constituir-se com a actor geopolític mundial, però políticament no és fàcil; sobretot per una dificultat política que rau en el fet que anar cap a un exèrcit europeu implica necessàriament anar cap a un estat, cap a uns Estats Units d’Europa“, diu Cesáreo Rodríguez, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.

L’exagent dels serveis secrets russos, Vladímir Putin, “que al principi semblava pragmàtic, però va optar per una política neoimperial, cada vegada més autoritària”, va començar a capgirar el panorama internacional temps abans de la seva ‘operació especial’ en territori ucraïnès [invasió de Crimea del 2014]. La minva de la tensió posterior a la caiguda del bloc de l’Est i la possibilitat d’una Aliança per la Pau entrevista durant el mandat de Boris Yeltsin ha quedat enrere en els darrers anys, en coincidir amb l’aparició xinesa com a nou agent al tauler geopolític. “Rússia s’ha llençat als braços de la Xina i anam cap a un món més complicat i més perillós, un fet que explica l’enfortiment de l’OTAN”, assenyala Rodríguez.

En aquest context, el catedràtic Jean Monnet en Polítiques Internacionals i degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la UNED, Gustavo Palomares, advoca per un canvi de paradigma en relació als objectius de l’Aliança: “Tenir com a únic fi l’existència d’un enemic, abans la URSS i ara Rússia, és un error perquè el món ha canviat tant que s’ha d’apostar per la cooperació en matèria de seguretat i ajudar a resoldre qüestions, per exemple, del dia a dia de la Unió Europea”.

Ucraïna ha posat l’ull a un conflicte a les portes de casa d’Europa, però no es pot oblidar que fora del continent, però molt més a prop del que pensam sovint, Àfrica constitueix un repte immens d’estabilitat i seguretat. “Hi ha zones de l’Àfrica que són un polvorí, especialment les infiltrades per l’islamisme radical [el Sahel, fonamentalment] que els Estats Units i la UE tenen molt d’interès a combatre… Per això no m’estranyaria que l’OTAN intensificàs els seus esforços militars també en països africans”, apunta Cesáreo Rodríguez, per concloure que aquesta solució tanmateix no serà suficient en relació al fet que pobresa i corrupció d’origen continuaran sent font de cultiu de conflicte.

40 anys de pertinença d’Espanya a l’OTAN: de “l’OTAN, d’entrada NO” al “Vota Sí per l’interès d’Espanya”

Sigui com sigui, la cimera de l’OTAN a Madrid commemora 40 anys de pertinença d’Espanya a l’Aliança atlàntica. Quatre dècades que començaren amb la ratificació en referèndum i l’aval -amb condicions- dels socialistes, protagonistes d’un gir històric de parer. “Dins l’Aliança estarem més segurs i amb manco risc”, va dir Leopoldo Calvo Sotelo a favor de la integració espanyola en el seu discurs d’investidura com a president del Govern el 1981. Un argumentació que, el llavors encara aspirant a substituir-lo des del bàndol socialista, Felipe González, rebatia assenyalant que seria “perillós” fer la passa.

El govern de centredreta de la UCD va acabar de cuinar l’entrada en l’organització de defensa atlàntica enmig de manifestacions i posicionament en contra dels moviments socials i polítics d’esquerra. Llavors, el PSOE va guanyar les eleccions i va començar a relativitzar el seu discurs. Plantejava Felipe González el famós referèndum de ratificació de l’entrada d’Espanya a l’OTAN del 1986. Una consulta popular en què va guanyar per majoria el sí. Amb matisos, perquè el Govern espanyol havia pactat una participació militar descafeïnada en l’organització, no haver d’acollir armes nuclears en territori espanyol ni tampoc veure una escalada de bases militars nord-americanes com la del puig Major a Mallorca. De “l’OTAN, d’entrada NO”, s’havia passat al “Vota Sí per l’interès d’Espanya”.

El 1995, l’exministre socialista Javier Solana es va convertir en secretari general de l’Aliança i quatre anys després, amb José María Aznar com a president, els exèrcits espanyols s’integraren en l’organigrama militar a les totes. Vendrien després les campanyes a Bòsnia, Kosovo i l’Afganistan, entre d’altres.