Illes Balears
Bernardo García de la Villa: “Ningú no està lliure de contagiar-se”
El cap de Cardiologia de l'Hospital de Manacor va estar ingressat més de 100 dies per la covid-19. Ell ja s'ha recuperat i ha tornat a la feina
03/01/2021
Bernardo García de la Villa no s’esperava mai que, als 53 anys, aquell virus que, el mes de març, semblava tant llunyà el deixaria rere la porta dels malalts de covid-19, on cada pacient es debat entre la vida i la mort. Ell és l’exemple que tothom pot caure a les urpes del virus. Ja s’ha recuperat i ha tornat a la feina. És el cap de Cardiologia de l’Hospital de Manacor, un supervivent de la covid que encara té moltes vides per salvar. Un metge que va ser rebut entre aplaudiments el dia que va tornar a trepitjar, pel seu propi peu, el centre hospitalari on fa feina.
—Teniu els pels de punta cada vegada que passau per l’entrada de l’Hospital de Manacor?
—Sí, de tant en tant record aquell moment. Va ser molt emotiva l’acollida que em feren els companys de l’hospital. No m’ho esperava per res del món.
—Quin record teniu d’aquell dematí?
—De sorpresa i d’agraïment. La sorpresa fou perquè jo vaig venir enganat. Venia a la meva primera consulta amb el servei de rehabilitació després d’estar ingressat, perquè estava dèbil. Volia passar desapercebut i em vaig trobar un munt de personal a les portes de l’hospital. Creia que era una concentració reivindicativa, fins que vaig veure que hi havia música i tothom em mirava i em somreia. Aleshores em vaig adonar que era una sorpresa que va ser molt agradable i molt emotiva.
—Vós vàreu estar ingressat a la zona d’aïllament de pacients amb covid-19 d’aquest Hospital de Manacor.
—Vaig estar-hi ingressat un dia i mig. Primer, vaig estar a urgències a un box d’aïllament. Després, quan van preparar l’habitació, vaig pujar a planta. Vaig dormir-hi un dia sencer. I l’endemà, divendres, vaig començar a empitjorar i va ser necessari que em traslladassin a l’UCI de l’hospital.
—Quin record teniu d’aquelles setmanes que estàveu sedat, com en coma induït, dins de l’hospital?
—El que record de manera bastant nítida és tot un seguit de somnis en què jo estava malalt o hemiplègic o amb altres patologies. Subconscientment, devia de notar que no em trobava bé, perquè somiava que estava o malament o mort.
—…
—Record que quan vaig despertar em digueren que era a l’UCI de Son Espases i que duia molts de dies adormit. També record que em van dir que estaven contents de veure’m obrir els ulls. Després d’això, encara vaig tenir somnis molt vívids, com si fossin pel·lícules, en els quals no em trobava bé.
—Vàreu ingressar un 16 de març i estiguéreu a l’hospital 104 dies. Com va canviar tot en aquells tres mesos i mig?
—Me vaig perdre moltes coses [riu]. Quan vaig ingressar, vaig ser el primer pacient de l’Hospital de Manacor afectat per coronavirus. No el primer professional, sinó el primer pacient. Aleshores es podia anar pel carrer sense màscara, encara començava la pandèmia. Era com una cosa llunyana que començava a arribar a Mallorca. Quan vaig sortir de l’UCI, tothom anava amb la màscara. Ja havia passat la fase més dura, s’acostava l’estiu i semblava que el coronavirus ja havia passat. Hi havia expectatives d’una segona onada per a l’hivern, però ja començaven a relaxar-se les mesures. Després hem vist que, quan relaxes les restriccions unes setmanes i el virus continua actiu, torna a haver-hi més casos.
—I aquells tres mesos i mig, com els va viure la vostra família?
—Bastant malament. Sobretot el primer mes, quan estava totalment sedat i no hi havia expectatives clares que me’n sortís, amb molta ansietat i molt d’estrès. Els meus pares viuen a la península i l’únic coneixement que tenien de la meva situació era per telèfon o per missatges. Quan vaig millorar i vaig recuperar la consciència, ja van poder viatjar i veure’m. Aleshores la meva dona i els meus fills van estar més tranquils. Però hi va haver setmanes de molta tensió i preocupació.
—La vacuna ara és un motiu d’esperança.
—Evidentment és una gran esperança. No només la població en té grans expectatives, també els professionals. En principi, és l’única manera que veiem de sortir-ne a mig termini. Intentar aturar la pandèmia fent que la meitat de la població s’hagi infectat [amb la immunitat de grup] ens duria molt de temps i amb un cost econòmic i de vides que és inassumible.
—Què pensau quan veieu conductes imprudents, com ara gent sense màscara pel carrer, aglomeracions, festes il·legals…?
—Crec que és una falta de respecte a tothom. A la societat, als seus familiars i als professionals de la medicina que treballam de valent amb el risc de contagiar-nos. Hi ha una manca de conscienciació en alguns segments de la població. Hi ha gent, potser els més joves, que creuen que això no va amb ells i que, si emmalalteixen, serà de forma més lleu. No són conscients que són un vehicle de transmissió de la pandèmia a altres segments de població que tenen un risc de patir greument els efectes de la infecció.
—Quin missatge se li pot enviar a una persona que ara tingui coronavirus i les seves famílies?
—Si estan malalts per coronavirus, se’ls ha d’explicar que han d’estar tranquils i fer cas a les recomanacions dels metges. El pronòstic ha millorat, perquè hem adquirit coneixements que no teníem a l’inici de la pandèmia. El tractament farmacològic és més precoç i més eficaç. I la mortalitat ha disminuït. El que sí que és cert és que hi ha pacients que empitjoren i, afortunadament, de moment les UCI poden fer créixer la seva capacitat a mesura que augmenten les necessitats. Encara podem donar una atenció sanitària del màxim nivell. Depèn del comportament de la població que això es pugui mantenir. Perquè, si segueixen augmentant els nous casos, és matemàtic que començarà a haver-hi problemes amb les UCI i les hospitalitzacions. Arribaríem a una situació de caos que no interessa a ningú.
—Una darrera pregunta: quina moralitat treieu de la vostra experiència?
—Que ningú no resta lliure de contagiar-se per més metge que siguis o més sa creguis que estàs. Hi ha una variabilitat enorme amb els símptomes i la severitat de la patologia. Crec que la societat ha de prendre’s aquesta malaltia com quelcom de seriós, de perillós. Afortunadament, els tractaments milloren. Però hem de posar de la nostra part per no estendre la infecció, almanco fins que millori la situació sanitària, hi hagi molta gent vacunada i puguem oblidar-nos d’aquest maleït virus.
03/01/2021
Comentaris:
(*) Camps obligatoris
Un cap de fibló provoca danys a Binissalem, Marratxí i a Can Valero de Palma
El sostre del poliesportiu de Binissalem ha sortit volant i ha caigut damunt les cases veïnades, la qual cosa ha provocat nombrosos desperfectes
