Dia Mundial de la Salut Mental: “Tenim TOC, però no ens defineix”

Professionals especialitzats i afectats reivindiquen la importància d'un diagnòstic psicològic i no banalitzar el trastorn obsessiu compulsiu com si fos "una mania més"

“Tot neix d’un problema bioquímic, per alteracions en la connectivitat cerebral, que en el dia a dia de la persona afectada es manifesta a través de pensaments que li transmeten missatges falsos i que, a la vegada, esdevenen obsessius i desagradables. Uns pensaments que poden originar emocions tan intenses, que la persona amb TOC té la necessitat d’eliminar-los mitjançant compulsions, que poden ser físiques o mentals, com rentar-se les mans contínuament després de tocar objectes que percep com a bruts o repetir mentalment un nombre determinat de vegades fins que desaparegui un pensament dolent sobre fer mal, per exemple, algú de la família”. Són paraules de María del Mar Torrecillas, psicòloga sanitària especialitzada en el Trastorn Obsessiu Compulsiu. Unes paraules que tenen poca relació amb la superficialitat de frases etzibades entre la societat com “Això em dona TOC” o “Tenc un poc de TOC”, quan alguna cosa, com pot ser el desordre del voltant, els genera malestar, o quan relacionen el TOC amb una mania aïllada que, a efectes pràctics, no condiciona les seves vides.

I és que és un trastorn molt complex, en constant investigació, el diagnòstic del qual, en la majoria dels casos, tarda molt a fer-se, per dues raons principals: el tabú que encara suposa la salut mental i els múltiples factors a tenir en compte en cada cas concret. Perquè és molt extensa la llista de tipus de TOC que existeixen arreu del món. De fet, no només una tipologia, sinó diverses, poden conviure dins d’una persona. És el cas de José Costas, recentment donat d’alta a l’Associació TOC Granada, on també fa feina María del Mar Torrecillas. En José en va ser diagnosticat fa dos anys, quan en tenia 53, tot i que assegura que fa “tota una vida” que té TOC. Viu amb un TOC magicosupersticiós, pur, d’acumulació i de compra compulsiva, i durant la infantesa, a més, va patir els símptomes del TOC religiós. “Havia de resar cada dia perquè si no, pensava que ma mare moriria”, relata. Uns pensaments que el condicionaven, perquè, si no complia un ritual, alguna cosa dolenta ocorreria. No podia viure tranquil·lament, sempre amb preocupacions al seu cap, que van fer que deixés enrere la seva vida a Mèxic i cerqués ajuda professional.

Un bucle, un “cercle viciós”, com l’anomena na María del Mar, del qual, sense tractament psicològic, “és difícil sortir”. A l’Associació TOC Granada, que es caracteritza en l’àmbit nacional per ser un centre amb un equip multidisciplinari i especialistes únicament en TOC, els seus diversos profesionals -psicòlegs, coterapeutes, psiquiatra, treballadors socials, advocada laboralista i terapeutes ocupacionals- fan feina amb la teràpia integral exclusiva. Els afectats per TOC que trien l’associació també tenen l’oportunitat de quedar al centre sanitari d’allotjament, en què, paral·lelament a la teràpia diària desenvolupada a la seu de l’associació, estan acompanyats les 24 hores del dia per psicòlegs que reforcen els seus èxits i els ajuden a fer totes les passes del tractament estipulat. “Feim feina amb la teràpia cognitivoconductual, que s’enfoca en l’exposició al focus que genera aqueixa ansietat, aquest malestar, com pot ser tenir la necessitat de comprovar 10 vegades que el llum de la cuina està apagat, i en la prevenció de resposta, per saber com actuar cada vegada que arriba un pensament irracional”, explica María del Mar Torrecillas.

I hi afegeix: “Aquesta exposició pot causar molt de patiment a la persona afectada per TOC, però és la manera que, a llarg termini, el trastorn perdi terreny. Clar que les compulsions disminueixen l’ansietat i el malestar, però només a curt termini, perquè realment el que estan fent és alimentar una falsa percepció de control“. Per a na María del Mar és “de vital importància” prioritzar la teràpia psicològica, en detriment de la medicació, per tractar el TOC, almanco en els casos “lleus i moderats”: “És molt important aprendre a gestionar l’ansietat. La persona afectada ha d’aprendre a sentir-la diferent. El problema no és el pensament irracional, sinó saber com actuar bé quan aquest arriba perquè no ens limiti”. Per la seva part, José Costas puntualitza, segons la seva experiència: “No s’ha d’entrar a dialogar amb el TOC ni a racionalitzar el pensament en qüestió, perquè si no acabes perdent la perspectiva de qui ets i què vols fer amb la teva vida. És necessari arribar al punt en què, tot i tenir TOC, no t’impedeixi viure bé. I és que tenim TOC, però no ens defineix”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, el trastorn obsessiu compulsiu és la dècima malaltia més incapacitant, més invalidant. Per aquesta raó, l’entorn de la persona afectada, la comprensió del trastorn per part dels seus familiars i amics, és indispensable: “Els afectats per TOC viuen uns nivells de patiment molt intensos. Un patiment que, de vegades, és imperceptible per a l’entorn, però que realment afecta l’autoestima i l’estat d’ànim de les persones amb TOC. Per això, és tan important donar-los suport i no jutjar-los, perquè són les primeres interessades a deixar de patir tant”, afirma na María del Mar. Tant ella com en José coincideixen en el fet de “no lluitar” contra el TOC, ni tampoc de rendir-se, perquè no és sinó contraproduent per a la persona afectada. “Malgrat la dificultat, es pot aprendre a viure amb ell, i ho dic per experiència pròpia”, diu en José, després de quatre mesos de teràpia intensa. “L’objectiu no és eliminar el TOC, sinó acceptar-lo i reeducar el cervell per saber gestionar millor a quins pensaments donar importància perquè no ens afectin ni ens limitin”, conclouen ambdós entrevistats.