“El meu somni és poder-los enterrar per dur-los un ram de flors a la tomba”

La filla de dos represaliats manacorins confia en trobar els cossos dels seus pares a Son Coletes

“M’hagués agradat saber que haguessin trobat els seus ossos… Però no han trobat res, no sé ni on són enterrats, ni on són morts ni on els mataren”. Qui així parla a punt de trencar-se-li la veu és Francisca, manacorina de 91 anys que quan en tenia set i un mes va perdre per sempre el seu pare i la seva mare – Antoni i Margalida- sense poder donar mai resposta a tants d’interrogants. Era l’agost del 36, d’alçament falangista triomfant a Mallorca i dura repressió dels rotjos a tants de pobles de l’illa, amb especial virulència a Manacor.

Allà vivia amb els pares i la seva germana Antònia, d’11 anys, que no ha sobreviscut per veure arribar aquest dia de compareixença davant un jutge que escolti la pena amagada durant dècades. “No se’n parlava, no en deien res… Era tabú”, reitera Tolita, filla d’Antònia i neta dels dos desapareguts. “Havien agafat el padrí i feren cridar la padrina. Li digueren que anàs al quarter, que vendria un cap de Palma que li havia de fer unes preguntes, i que si hi anava amollarien el seu home”.

Margalida Jaume hi va anar, amb el seu embaràs de set mesos, i ja no en va tornar. Al marit és veritat que l’amollaren, però no va ser una bona notícia. “Ja me l’han feta”, expliquen que va dir en arribar a casa i trobar les nines totes soles i saber que havia passat”. Antoni Alomar feia de rellotger a la plaça de Sa Bassa, havia estat a França, i li anava bé. “Ma mare i la tia Francisca hagueren de passar de dur vestits i sabates a calçar-se espardenyes”, explica Tolita en començar a relatar el periple vital de les dues orfes que, en haver deseparescut els pares, passaren a viure amb uns padrins a Llubí, primer, i amb una tia que les obligà a fer net a un hostal familiar de Palma i no va ser tan generosa com el progenitor, després. Antoni Alomar també era republicà i com a la seva dona, violada pels homes que la prengueren, fou acusat de fer senyes als avions republicans.

“Eren veïnats del capità Jaume (capitost de l’alçament a Manacor), els fills jugaven plegats”, exposa encara la neta dels dos represaliats el 36 per aprofundir en la doble moral d’aquell temps i dels anys que vendrien, que va fer tan de mal com la primera ferida. Una ferida, la de Francisca i Antònia, recollida, per cert, a l’obra teatral d’Aina Alomar i Carme Planells, Llum Trencada. Amb la pròxima campanya d’excavacions propiciada per la Llei de Memòria Històrica, les dues germanes esperen poder trobar a Son Coletes (Manacor), els ossos dels pares que abans no han trobat a altres fosses obertes, per exemple, a Porreres.