X

Enrique Pérez, víctima d’abús quan era nin: “El que a mi em va passar, que no ho conegui ningú”

Entrevista a l'autor del llibre "Las tardes escondidas. Memorias de la agresión sexual a un niño". El seu cas es remunta quan tenia 12 anys. Ara s’ha jubilat fa poc de la seva feina com a educador social a la Fiscalia de Menors: "Estar xerrant-ne aquí, a la ràdio, ja és un canvi"

25/05/2023

Enrique Pérez, víctima d’abús quan era nin: “El que a mi em va passar, que no ho conegui ningú”

Redacció

“Per a mi és difícil sempre rompre el silenci. Però l’impuls de no deixar soles les persones que han estat víctimes d’abús, com jo, i en el meu cas d’un sacerdot, em motiva”. Ho diu Enrique Pérez Guerra, autor de “Las tardes escondidas. Memorias de la agresión sexual a un niño” (2001, Editorial Popular) i col·laborador de la Fundació RANA, que treballa per prevenir el maltractament i l’abús sexual infantil.

Enrique Pérez ha donat el seu testimoni en el programa “Entre avui i demà” d’IB3 Ràdio, entrevistat per Araceli Bosch, en què ha explicat que va aconseguir “sortir de l’armari” —expressió que fa servir per referir-se al moment en què va poder contar el que li havia passat— quan va tenir fills. “Quan tens fills penses: el que a mi em va passar no li pot passar a ell, ni als seus amics, ni als seus companys de classe. Vols advertir del perill”.

El seu cas es remunta a quan tenia 12 anys. A ca seva vivia en un ambient molt estricte. Va pensar que volia ser sacerdot i va demanar-ho a un pare carmelita de Saragossa, on vivia. Aquell dia varen començar els abusos. “El que a mi em va passar: el dolor, la humiliació, la sensació de brutor, l’estrés que jo he conegut, que no ho conegui ningú del meu voltant”.

Però fins que en va poder parlar varen passar molts d’anys. És una característica que es repeteix en les víctimes d’abús: el temps que transcorre fins que en poden parlar. I malgrat verbalitzar-ho, no poden oblidar-ho. “La memòria traumàtica és memòria emocional, que queda gravada. Tots vàrem veure la foto del Dalai Lama (que semblava que xuclava amb la llengua un nin). L’Enrique racional ho relativitzava. Però en un moment vaig començar a sentir una sensació d’oi cap a mi mateix; no cap a ell, sinó interior. La mateixa que sentia quan sortia del convent carmelita de Saragossa”.

El pas del temps té també una altra conseqüència: la prescripció del delicte. Què queda a les víctimes en aquests casos? “El que cercam moltes víctimes d’abús infantil eclasiàstic és que es reconegui públicament que allò va passar, assenyala Enrique Pérez. Perquè no és una errada d’una poma podrida sinó d’un sistema”.

A l’abús en el context eclesiàstic té un pes molt gran la fe en Déu i en l’Església, com reconeix Enrique. “Molts de nins i nines que passen per això, per salvar l’Església, es carreguen ells tota la culpa. I em passava a mi. M’he apropat a l’església, a la parròquia… per intentar explicar a l’infant que vaig ser: mira, no estaves tan equivocat”. Però no ha trobat, de moment, cap resposta ni acció ni penediment. “He picat moltes vegades la seva porta i de vegades ni m’han obert. I d’altres, ha estat en un to de “bé, val, però va ser fa molt de temps”. Un to disculpant per a ells i humiliant per a tu”.

L’autor de “Las tardes escondidas” s’ha jubilat fa poc de la seva feina com a educador social a la Fiscalia de Menors. “Els menors amb qui he fet feina m’han ensenyat moltes coses. A través d’ells he vist que l’abús és un fenomen plural, que existeix”. I davant aquest abús Enrique demana més mitjans per als professionals perquè l’existència de protocols, assegura, no basta; hi ha d’haver recursos. En el cas de l’Església, els canvis estan arribant “molt a poc a poc”. Però “estar xerrant aquí, avui, a l’emissora, ja és un canvi”.

25/05/2023

Comentaris:

(*) Camps obligatoris