món

Jorge Dezcallar, exdirector del CNI: “Israel ha de triar entre ser jueu i democràtic o continuar ocupant territoris i persones”

El diplomàtic mallorquí parla de com queda l'equilibri internacional després dels bombardejos, i de les relacions tenses entre el Marroc i Espanya

Jorge Dezcallar (Palma, 1945) ha estat ambaixador d'Espanya als EUA i al Marroc, i director del Centre Nacional d'Intel·ligència entre 2001 i 2004.


Després de l’alto el foc entre Israel i Palestina, comença la reconstrucció de la franja de Gaza, i es posa en evidència la desproporcionalitat a banda i banda de la frontera. Onze dies de bombardejos i llançament de coets han deixat 243 morts al bàndol palestí i 12 víctimes mortals de la part israeliana. Aquests enfrontaments han provocat que milers de persones sortissin al carrer arreu del món per demanar que s’aturàs el que es considera una agressió israeliana.

L’expert en política internacional i diplomàtic Jorge Dezcallar (Palma, 1945) considera que la política exterior de l’expresident nordamericà Donald Trump ha desequilibrat encara més la situació. Exambaixador d’Espanya al Marroc i als Estats Units, i director del Centre Nacional d’Intel·ligència entre 2001 i 2004, Dezcallar ha parlat per a la secció d’Internacional de l’Informatiu Matí d’IB3 Ràdio. Ha estat molt clar: Israel ha de triar què vol ser: un estat democràtic o continuar ocupant territoris on es condemna les persones a viure en situació d’extrema precarietat.


Escolta aquí l’entrevista sencera a IB3 Ràdio

 

Pregunta: Sr. Dezcallar, la desproporcionalitat amb algunes organitzacions internacionals parlen de genocidi d’Israel contra el poble palestí. Què en pensa?

Resposta: Preferesc no posar aquestes etiquetes, però el que succeeix realment és terrible, és recurrent. Passa cada cert temps, i no es pot amagar. Hi ha un problema derivat de la creació de l’estat d’Israel i el desplaçament forçós del poble palestí a partir de l’any 1949. Això ha provocat quatre guerres, intifades, i ara això. Hi ha un problema, i encara que s’hagi volgut tapar amb acords com el d’Abraham, de fa poc temps promogut pels EUA, en realitat la xispa resorgeix, i es troba amb material inflamable, amb resultats tràgics.

P: La assimetria és inqüestionable. Entre el 2000 i el 2014 el 87 per cent de les víctimes varen ser palestines. Per què hi ha aquesta impunitat d’Israel?

R: La Unió Europea ha dit que condemna la violencia. Israel té dret a defensar se, però amb mitjans proporcionals, i això no és el que fa. Hi ha una gran desproporció de forces. Un mort és un mort, sigui palestí o israelià, i el dolor és exactament el mateix. Que uns tirin coets artesanals, i altres es defensin amb míssils de darrera generació, idò això és el que passa. Un moscard desperta un elefant i se’n du una trompada, tota la vida ha estat així. Hi ha moltes més famílies palestines patint, i sempre ha estat així. A la guerra del 1949, a la del 1967, a la Intifada del 2000… sempre. A Europa som 27 països, i és difícil tenir una política exterior única, i particularment amb Israel. Hi ha interessos i opinions diferents. La política exterior es fa per consens, i demanar proporcionalitat és el que ha fet Europa, i em sembla important.

 P: La política internacional de Donald Trump va apuntal.lar l’estratègia de Netanyahu i va exagerar l’hegemonia d’Israel?

R: Ha estat el més clarament sesgat en favor d’Israel de la història. El fet de traslladar l’ambaixada a Jerusalem, donar-los més sobirania sobre els Alts del Golan, els mateixos acords Abraham… Va ser un èxit diplomàtic que països com Emirats Arabs, Bahrein o el Marroc reconeguessin i normalitzassin relacions diplomàtiques amb Israel. L’han envalentit, i l’han fet menys procliu a acceptar les concessions de qualsevol negociació. Sentir-se amb el suport ‘del primo de zumosol’ no el motiva a cedir en qüestions vitals que són bàsiques per l’altra part. Això li ha fet poc favor a Israel. Abans aquest estat tenia suport dels dos partits majoritaris als Estats Units, i en canvi ara el partit demòcrata pensa si li ha de continuar donant suport. A Israel, li han donat una sensació de seguretat que en part és certa, però en part no. Pq tenir més coets no necessàriament et dona major força si ets incapaç de dur-te bé amb el teu veïnat. Aquesta política sols depèn del problema palestí. Els paisos àrabs no podran dur se bé amb Israel si no s’arregla el problema palestí. Per tant, aquesta ‘falsa seguretat’ no és bona pel futur de la zona.

 P: L’acord amb Bahrain, Emirats Àrabs i el Marroc, impulsat per Trump ha capgirat l’equilibri de forces a la regió?

R: Es un escenari molt complicat. Estats Units es vol retirar de l’Orient Mitjà perquè ara la seva prioritat és la Xina. Ara ja no necessita el petroli de la zona com abans. Tenia interès en la zona perquè volia protegir Israel, però ara Israel és autosuficient. Els Estats Units també volien impedir que la influència de la Unió Soviética entràs a la zona, però la Unió Soviètica ara ja no existeix. Per tant, la preocupació no són tant els estats àrabs moderats, que no sé si els Emirats Àrabs es poden considerar moderats, sinó que la preocupació és l’Iran. Aquesta preocupació és la que fa que alguns estats àrabs s’acostin a Israel. Aquesta tendència a l’aproximació entre alguns països àrabs i Israel succeeix i la qüestió palestina els incomoda, però no els detendrà. Els acords d’Abraham han romput el dret de veto de facto que tenia Palestina sobre la possibilitat d’aproximació entre Israel i els països àrabs. Aquesta revolta fa que els creï mala consciència, i per ventura retarda que altres ho facin, però la realitat geopolítica és una altra i al final no ho impedirà.

La ironia és que amb la pèrdua d’interès dels Estats Units per la zona, ja hi ha una disputa per ocupar el seu lloc, i curiosament aquesta disputa es dóna entre els hereus de tres imperis: el tsarista, l’otomà i el persa. Ja no hi ha tsars, ni sultans a Turquia, ni xas a l’Iran. Però hi ha una gran disputa. I això fa que els altres s’uneixin. I aquesta és la tendència que fa que s’aproximin països àrabs sunnites a Israel.

P: Vostè l’any 1991 va ser impulsor de la conferència de pau de Madrid on Yasser Arafat i el primer ministre israelià Isaac Shamir es van estrènyer la mà. Trenta anys després, què en queda d’aquell intent de posar les bases de la pau a la zona?

R: La conferència de Madrid es va fer aprofitant un tros de ‘cel blau’ que es va obrir en un cel normalment ennigulat. I va ser a causa de la recuperació de la sobirania de Kuwait, gràcies a l’operació ‘tempesta del desert, i que havia estat ocupat il.legalment per part de Sadam Hussein. Es va produir una nova alineació de països, ja que la Unió Soviética estava desapareixent, i tot plegat va ajudar a fer la conferència. Trenta anys després som a la casella de sortida, i per tant allò no va servir de res. Tampoc han servit els acords posteriors d’Oslo, ni l’assassinat d’Isaac Rabin. Com deia al principi, el problema de fons és que tot això s’ha creat sobre una enorme injustícia contra el poble palestí. Mentre no hi hagi una solució a aquesta injustícia, no es podrà arribar a cap tipus d’acord. Gaza probablement és la presó més gran del món. Jo he estat als alts del Golan, conec Palestina, no he estat a Gaza, però pel que veig les condicions de vida són terribles: hi ha una densitat d’habitants més alta que als Països Baixos, l’aigua està contaminada, no hi ha hospitals… Israel és un estat democràtic, però està ocupant territoris on viuen persones que no tenen els mateixos drets. Per tant, Israel ha de decidir si vol continuar sent jueu i democràtic, o si vol continuar ocupant territoris i les persones que hi viuen, que no tenen les mateixes condicions de vida polítiques i socials, que sí tenen els ciutadans d’Israel. Això és una enorme contradicció. I a més la demografia hi juga en contra. Perquè els palestins creixen a més velocitat. I per tant ha de decidir: què vol, territoris, o democràcia? Ara és una democracia enmig d’una sèrie de països que no comparteixen els valors de les societats occidentals.

P: La violència també ha esclatat entre la població a les ciutats mixtes, on conviuen àrabs amb ciutadania israeliana i jueus. Com pot evolucionar això?

R: És molt complicat. Han tengut quatre eleccions en dos anys i possiblement s’encamina cap unes cinquenes. El parlament amb 120 escons està difuminat de tal manera que és difícil trobar un acord. Però abans de l’esclat d’aquest darrer episodi, justament hi havia un intent de formar una coalició de partits centristes en el que entrava per primera vegada en la història una llista àrab, de diputats israelinans que son àrabs. I precisament hi ha qui diu que aquesta possibilitat d’acord ha estat el que ha provocat els enfrontaments dels darrers dies, perquè a la dreta israeliana no li interessava aquesta possibilitat. I tampoco a Hamas, a qui no convé un acord, perquè rompía un front àrab comú. I per tant ni els israelians volen que aquests àrabs participin del govern, ni ells ho tenen fàcil perquè els seus germans a Cisjordània i a la franja de Gaza estan patint. És el primer pic que això es dona. A causa dels bombardejos de Gaza hi ha hagut una vaga general, convocada pels àrabs israelians i amb solidaritat amb els àrabs palestins. Aquesta unió ha estat una cosa molt novedosa. La divisió que ara hi ha entre els israelians àrabs i els israelians jueus és greu. Perquè en alguns llocs ja es parla de conflicte civil. Eren comunitats diferents que vivien separades però que en el fons convivien, i de cop descobreixen que no poden continuar així, perquè la consciència dels israelians àrabs els fa ser al costat dels seus germans que pateixen i els altres, els israelians jueus, els acaben veient com uns enemics. Això sembra una discòrdia enorme entre els ciutadans d’Israel.

P: Hi ha hagut moltes convocatòries electorals a Israel. Aquesta situació reforça Netanyahu en el poder?

R: La meva opinió és que sí. Netanyahu està reforçat. Hi havia aquesta llista que he comentat amb ciutadans àrabs israelians, i això ha desaparegut de cop, i per tant Netanhayu torna ser el ‘king maker’, un polític més a prop de tornar que fa 10 dies.

P: L’entrada de milers de migrants a Ceuta ha tensat aquests dies les relacions entre Espanya i el Marroc. Com pensau que evolucionaran?.

R: Són relacions difícils, passionals, de dents de serra, que s’ha complicat els darrers dies. Pero ve d’enfora. Hi ha dues decepcions del Marroc en dues qüestions fonamentals: la nostra posició sobre Ceuta i Melilla, que nosaltres consideram que són espanyoles, perquè ho són, pero el Marroc pensa que hi ha un irredemptisme marroquí sobre les ciutats i que han de ser seves. I després hi ha el Sàhara. El Marroc ha conquerit amb sang la zona. I els Estats Units fa poc els ha reconegut la seva sobirania després que el tema estigués en mans de les Nacions Unides. Això no és el que Espanya accepta. Espanya no vol que Ceuta i Melilla siguin marroquines ni tampoc que la sobirania del Sàhara hagi de ser marroquina. A aquesta irritació s’hi afegeix l’arribada del líder del Polisario a Espanya, per motius estrictament humanitaris, ja que estava malalt de Covid-19. Aquí s’ha comès l’error de no informar al Marroc d’una acollida que era estrictament humanitària. S’hauria d’haver donat aquesta explicació i separar-la de qualsevol raó política. Això no s’ha fet, i com que plovia sobre banyat, s’ha desencadenat aquesta tensió. Ja es va posposar una reunió d’alt nivell entre el Marroc i Espanya per unes declaracions de l’aleshores vicepresident del Govern Pablo Iglesias, que es va ficar dins un jardí on no s’havia d’haver ficat. Miri, el rei Hassan II, que tenia com saben les seves coses, em va dir una vegada no s’ha d’insultar el futur. Perquè el compartirem, d’aquí 100 i 1000 anys, estam un devora l’altre, i per tant ens hem d’entendre. Hi estic totalment d’acord, perquè es un gran país, molt desconegut, on hi tenc molts d’amics. Pens que tot es compondrà.

Comentaris:

(*) Camps obligatoris

Cercador |

recerca
cargando

| Emissió en Directe |


més contingut relacionat

Sydney torna a la normalitat després de tres mesos confinada

Un brot del virus de la variant delta va obligar a tancar l'activitat comercial, de restauració i els gimnasos

Marroc estrena el primer govern no islamista en deu anys

El seu president, Aziz Ajanuch, és el segon home més ric del país, després del Rei Mohamed VI

Pederàstia a l’Església francesa: 3.000 religiosos van cometre abusos sexuals durant 70 anys

L'informe independent presentat avui ha comptabilitzat 216 mil víctimes de pederàstia

Fumio Kishida, nou primer ministre del Japó

Ha nomenat el seu govern de 13 ministres, dels quals només tres son dones