Juan José Juan, darrer mestre xarxer de Palma: “És un art, però els meus fills no es dedicaran a un ofici tocat de mort”

Amb ell acaba a Ciutat una de les feines més antigues de la mar per manca de relleu generacional

Al Passeig Sagrera de Palma hi ha un oasi… 80 metres de llarg per uns de 30 metres d’ample, on el temps queda aturat. És la placeta on s’assequen i arreglen les xarxes dels pescadors. Sobreviu intacte entre bars de copes, iots de luxe, cotxes de lloguer, turistes i algún esportista. Si cerques ombra, hi trobes assegut en terra Juan José Juan, entre fileres de plàstic de colors. Fill de pescador formenterer i mare peixatera andalusa, treballa apedaçant troços de xarxa des que té 16 anys. Ara, amb 51, sap que és el darrer mestre xarxer de Ciutat.

“L’ofici es perd”, assegura mentre enfila l’agulla fixant la vista per sobre de les ulleres. I no només ho diu per ell, sino pel sector en general. No està trist, ni enfadat. És conscient de la realitat. “Fa 30 anys, al port de Palma hi havia 28 vaixells. Ara només en queden 3″. Els números no li surten i per això Juanjo no vol que els seus fills s’hi dediquin. “No posaré un fill meu a aprendre una feina que necessita 3 o 4 anys de preparació”… I quan acabi, què?, es demana. “Potser ja haurà desaparegut tot”. “El meu cas és diferent. Jo no sé fer res més”.

Juanjo es queixa de les normatives actuals. Argumenta que ofeguen el sector i que l’administració no els ajuda a surar. “Cada vegada ens estrenyen més”.

COSIR LES XARXES ÉS UN ART

L’ofici de cosidor és un dels més antics de la mar i dels pocs que es fan a terra. “Jo vaig estudiar per ser patró, com el meu pare, però em van diagnosticar daltonisme”, explica Juanjo. La família, en vista que no es podia treure el títol, el va deixar en mans de Miquel, el seu primer mestre xarxer. D’això fa 35 anys, tota una vida. “He après que, al final, som com a sastres. En lloc d’arreglar vestits, apedaçam els trossos de xarxa que s’han romput durant la pesca. És un art”.

Aixeco el cap i dos turistes ens miren. “Molt sovint em fan fotos”, diu el mestre. “No m’importa, normalment em demanen permís”. Mou els canells i em fixo en les mans, grosses,… totes elles són un call. “Avui no les tenc malament, estan regular”. Li comento que fer feina assegut en terra o doblegat ha de ser molt cansat. No li troba, com tampoc el fet de treballar sol. “Estic acostumat”. I amb aquestes paraules, sense ser-ne conscient, confirma la duresa del seu ofici.

Qui cosirà les xarxes quan tú no hi siguis?, li deman. “No ho sé”, contesta… “S’hauran d’espavilar”.