Avui és 20 de juliol, Santa Margalida. Gairebé un mes després del solstici d’estiu arriben els dies en què sol fer més calor de l’any: la canícula.
La tradició meteorològica (i climatològica) és molt àmplia a les Balears, moltes vegades lligada al santoral. La data d’avui és segurament un dels casos més coneguts al respecte. La saviesa popular considera el dia de Santa Margalida com la data d’inici de la canícula illenca i el refranyer ho recull clarament: Santa Margalida l’encén (el foc estival) i Sant Bernat l’apaga. De la mateixa manera que la tradició marca un inici, també posa data de caducitat, el 20 d’agost, Sant Bernat.
Existeixen altres variants en el refranyer però la referència a la santa en qüestió ja no és tan evident. Per exemple està molt estesa la forma sa monja l’encén i es frare l’apaga o simplement sa monja l’encén. Aquestes variants són difícilment relacionables amb Santa Margalida d’Antioquia, màrtir, però de qui no està gaire clar històricament que fos monja. El diccionari català-valencià-balear tampoc recull aquesta veu amb relació a Santa Margalida, sinó que segons Alcover la monja és Santa Clara (11 d’agost), a qui atribueix l’arribada de la calor en grau màxim.
Sense entrar en aquesta segona versió, poc assimilable a la canícula estival, i centrats només en la primera dita, la saviesa popular estableix la canícula en un període de 31 dies entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. En realitat la canícula meteorològica és molt variable d’un any a un altre, però certament s’estableix entorn d’aquestes dates en un període de 4 a 6 setmanes entre mitjan juliol i mitjan agost.
Canícula és una paraula llatina, diminutiu femení de canis (ca, i per tant, cusseta) amb la qual els romans anomenaven l’estel Sírius, el més brillant del cel, a la constel·lació del Ca Major. Però, què hi tenen a veure un estel i una cusseta amb la calor estival?
La resposta és que la punta de calor estival coincidia, en temps dels romans, amb el moment de l’any en què Sírius es feia visible al firmament. En aquestes setmanes l’estel sortia pocs minuts abans que ho fes el sol, coincidència també celebrada per grecs i egipcis. Potser aquí l’etimologia ens pugui ajudar o acabar d’embullar, ja que Sírius en grec (Seirios) té un significat d’ardent, que crema. Seria per tant el període de l’any en què fa més calor que dona nom a l’estel i no a la inversa? Per acabar de rematar-ho, sembla que pels grecs els dies de molta calor eren dies de cans (al contrari que en castellà, que s’assimila a dies de mal temps en general) i de fet en anglès (dog days) i en alemany (hundstage) la canícula també té aquesta relació amb els cans.
En qualsevol cas, si hem de fer cas a l’estadística, els dies més càlids de l’any no sempre cauen entorn de la nostra santa. Ara bé, està clar que la calor continuada de dia i de nit té la màxima recurrència entorn de les dates assenyalades i les puntes de calor són més estranyes passada la darrera setmana d’agost. Altra cosa és que enguany termòmetre i calendari vulguin coincidir.
