Illes Balears
Les torres de tempesta, el vent i la mala mar posaven el perill tota la missió
20/07/2019
25
El 20 de juliol de 1969, mentre milions de persones d’arreu del món seguien atentament les primeres passes de Neil Armstrong i Buzz Aldrin sobre la superfície de la Lluna, només una sola persona advertia d’un perill mortal que esperava els astronautes en arribar a la Terra.
El capità Hank Brandli era un meteoròleg reconegut. No treballava per a la NASA, sinó per a la Força Aèria dels EUA a la base de Hickam, a Pearl Harbor. En realitat era un espia a càrrec d’una missió altament secreta. Als anys 60, de manera simultània però independent a les missions Apollo, els serveis secrets nord-americans desenvoluparen un programa de satèl·lits espia anomenat Corona. Tenia per objectiu fotografiar des de l’espai indrets sospitosos de ser plataformes de llançament de míssils a la Unió Soviètica, la Xina i Cuba. El ‘modus operandi’ de l’obtenció de les fotos pot semblar avui dia rocambolesca. Després de ser preses, el film amb les fotografies s’ejectava dins una canastreta equipada amb un paracaigudes, des del satèl·lit cap a la Terra, on un avió s’encarregava de recollir-la en ple vol. Eren els anys en què la Guerra Freda assolia el seu màxim esplendor i enginy.
El programa era qualificat com a ‘Top-Secret’, estrictament per ús dels serveis d’intel·ligència. Fins al punt que el mateix Govern el mantenia en secret a la resta de branques de l’Administració, inclosa la NASA. La meteorologia era un factor clau en tot plegat. L’Administració no volia invertir en fotografiar niguls ni que la canastreta amb les imatges caigués enmig d’un huracà. Així que, paral·lelament, es desenvolupà la tecnologia necessària per posar en òrbita un seguit de satèl·lits meteorològics per afinar en la previsió: el programa DMSP.
Brandli era l’encarregat de preveure quan fer les fotografies per evitar la interferència dels niguls així com el lloc i moment més oportuns per recollir els negatius des de l’avió. A finals dels anys 60, en plena missió Apollo, Brandli tenia accés a imatges d’alta resolució, inimaginables per a l’època. Amb elles podia preveure el temps de qualsevol indret del món situat entre l’equador i els 25º de latitud nord i sud amb 5 dies d’anticipació. Una autèntic luxe que la previsió meteorològica civil no aconseguí fins gairebé 40 anys després, gràcies a la incorporació precisament de la tecnologia dels satèl·lits espia d’aquella època.
Tres dies abans de la tornada de l’Apollo 11 a la Terra un patró de niguls convectius, anomenat aleshores “Screaming Eagle”cridà l’atenció de Brandli. Es tractava d’un sistema de tempestes organitzades i oferia tots els símptomes de ser l’embrió d’un futur cicló tropical. Es dirigia a la zona on el mòdul de l’Apollo 11 havia d’amarar enmig de l’oceà. Les torres de tempesta, el vent i la mala mar posaven en perill tota la missió. El fràgil paracaigudes de la càpsula no suportaria el vent, la pluja i els llamps i cauria amb una força que mataria a l’instant els ocupants. En cas de sobreviure a l’impacte, la mala mar dificultaria l’estabilitat de la càpsula i el rescat amb vaixell. Aleshores també advertí que ell era l’única persona que tenia accés a una previsió així. Ni la NASA ni cap agència meteorològica disposava d’unes imatges de tal qualitat. Però malauradament eren secretes i ell, l’única persona que les gestionava, a qui podia recórrer?
La NASA disposava per a la missió Apollo del seu propi equip de meteoròlegs, que treballaven precisament prop de Brandli, al centre de previsió meteorològica naval de Pearl Harbor. Al capdavant hi havia el capità Willard “Sam” Houston, un meteoròleg de prestigi encarregat de preveure el temps a la zona del retorn. Segons el seu material, res feia sospitar de la formació de cap cicló. Brandli cregué oportú entrevistar-se amb ell i ho feren, de manera secreta a un pàrquing i posteriorment a l’oficina de Houston. Brandli confessà que tenia accés a imatges secretes i, contra tot pronòstic, Houston confessà també que en la seva destinació anterior havia treballat amb imatges del Corona. Brandli no podia mostrar les fotografies però aportà els detalls suficients. Ara Houston es trobava en la mateixa posició. El repte era convèncer el comandament superior de la NASA, que desconeixia per complet el programa Corona. Per tant, no es podia mencionar la font de la informació ni l’èxistència de les imatges, però era urgent cercar un nou indret per amarar.
Al capdavant de les operacions de rescat hi havia l’almirall Donald C. Davis, a qui Houston tractà de convèncer sense fotos i sense mencionar un satèl·lit que se suposava que no existia. El temps corria en contra. Els dos meteoròlegs havien de preveure un lloc adient on Davis pogués arribar a temps amb l’USS Hornet, un portaavions de 30.000 tones de difícil maniobrabilitat. Per complicar més les coses, el president Nixon hi viatjava a bord, que els canvis de darrera hora no serien benvinguts. Finalment s’havia de convèncer a la NASA, sense gaire arguments, per recalcular l’òrbita d’entrada a l’atmosfera de l’Apollo 11. “Més val que tenguin vostès raó, senyors”, digué Davis als meteoròlegs. Si la cosa sortia malament, seria el final de les seves carreres.
El 24 de juliol de 1969 un cel radiant i una mar en calma rebia els astronautes. Mentrestant avions militars de reconeixement reportaven a la base unes condicions meteorològiques impossibles en el lloc previst per al retorn en primera instància. I mentre milions de persones arreu del món es meravellaven de la gesta, dos meteoròlegs mantenien el seu silenci perquè la història no es desclassificà fins al 1995.
Brandli en conta detalls a la seva web personal, tot i que al 1976 publicà un manual d’interpretació d’imatges de satèl·lit on aparegué, per primer cop, el terme “Screaming Eagle”. Willard Houston va ser condecorat pels seus serveis i va morir al 2013. La seva neta Katie Mack, investigadora a la Universitat de Cambridge, explicà que poc abans de morir va parlar amb ell per contar-li que volia ser astronauta.
50 anys després els satèl·lits i altres elements de previsió meteorològica actuals han evolucionat gràcies a la tecnologia desenvolupada en aquella època. El programa DMSP encara segueix actiu, essent la plataforma espacial que ha operat sense interrupcions durant més temps de tota la història. Això sí, encara roman en secret.
20/07/2019
Disculpau, els comentaris es troben tancats
El vent fort impossibilita l'actuació dels mitjans aeris i l'Ajuntament d'Andratx ha habilitat la sala de plens per als veïnats desallotjats
Els treballadors de l'empresa funerària municipal de Palma han tengut un bon ensurt quan han vist que el cos de la dona es movia
L'alerta taronja continua activa a les Balears per fort vent i mala mar
S'ha detingut l'home que viatjava amb la víctima i han avisat la Policia Nacional. La policia científica i Homicidis hi fan feina
