L’Institut Berenguer d’Anoia d’Inca fa 50 anys

Joan Lacomba en va ser el primer director i recorda la llibertat de pensament i d'expressió que suposà el centre d'ensenyament secundari, el primer de la comarca

Era l’any 1970 quan el Berenguer obria les portes.  Joan Lacomba entrava de director; Caterina Valriu, d’alumna. Va ser una arrencada atropellada, amb l’edifici encara en obres. Hi faltava mobiliari, doblers i personal, però l’entusiasme hi era perquè era el primer institut de secundària de la comarca: “hi havia molta il·lusió”, recorda Lacomba. 

Un centre que rompia amb l’educació segregada per sexes de les escoles de monges i frares, i que suposà un revulsiu, sobretot, per a les nines, que no tenien opcions acadèmiques a la part forana: “si volíem fer el Batxillerat, havíem d’anar a Palma o preparar-ho per lliure”, conta Caterina Valriu. 

La llibertat d’expressió i pensament del centre, dos anys més tard, dugueren problemes al director: “vaig demanar mobiliari a Madrid, però no vaig encarregar cap sancristo ni tampoc cap retrat de’n Franco”, diu l’exdirector.

I el varen destituir fins que tornà al càrrec en morir Franco. Són 4 pinzellades del recorregut d’aquest centre, que avui dirigeix una altra exalumna, Maria Magdalena Coll: “el Berenguer ha canviat molt, però conserva les arrels”, explica Coll

Per això, i per molt més els 50 anys del centre bé mereixen un calendari de celebracions, finalment frustrat, però, per la mort sobtada del professor Rafel Crespí…encara que al Berenguer d’Anoia no li calen celebracions. La seva ombra és allargada.