Què és la distímia? El tercer trastorn mental més present a Espanya

Es tracta d'un trastorn depressiu persistent que afecta ja un 3% de la població espanyola i que va en augment

La distímia, també coneguda com a trastorn depressiu persistent, afecta un 3% de la població de l’Estat espanyol i un 6% de la població mundial. Un desordre que permet que la persona sigui funcional, però a costa d’un major esforç, envoltat de continus episodis de tristesa i desànim. Els experts asseguren que, en la línia d’altres trastorns mentals, de cada vegada és més present.

Entre els símptomes més destacats hi trobam la desesperança, sensació de buit, falta d’interès en les activitats diàries, baixa autoestima, o mancança de poder gaudir amb les coses amb les quals abans es gaudia. Evidentment, són símptomes que es poden solapar amb els d’una depressió. D’una manera més lleu, sí; però que també pot provocar que estiguin camuflats. Mals de detectar.

En qualsevol cas, hi ha una gran diferència que separa la depressió de la distímia: el temps. I és que la distímia pot ser crònica. Si no per tota la vida, si que durarà anys. Molts. Un fet, uns sentiments, que poden interferir en les relacions, les activitats, la feina… I precisament per això, per ser una afecció a llarg termini, afrontar els símptomes de la distímia pot ser un desafiament.

Hi ha molts factors que la poden originar. Ambientals, psicològics, biològics, i genètics. De fet, una de les principals causes és que pugui ser hereditària, tot i que encara no s’hi han vinculat.

Diuen els que la pateixen que és desesperant trobar-se bé i, en qüestió de segons, passar a estar enfonsat sense que cap motiu aparent ho provoqui. Això genera una sensació d’angoixa que magnifica qualsevol sentiment, que fa que se cerquin respostes inexistents, i s’entri en una espiral de difícil sortida. Apunta Marian Ribot, psiquiatra, que s’ha d’anar molt alerta, perquè tot i ser més lleu, pot desembocar en una depressió severa.

I la pregunta és inevitable: és reversible la distímia? Begoña Batres, psicòloga, indica que és complicat, que no és un trastorn que amb el temps es pugui superar. Sí que, amb bona feina conjunta, teràpia, i voluntat (i esforç) del mateix pacient, es pot millorar molt. “S’aprèn a conviure-hi”, afegeix.

Una vegada més, els professionals recomanen acudir als experts davant d’una situació que indueix a pensar que es pugui estar patint aquest trastorn. I que s’intenti dur sempre una vida saludable, amb una bona alimentació, i exercici.