El testimoni dels infermers de l’UCI després de dos anys de pandèmia: “Estam esgotats”

"A mi no se m'oblida com ficaven, allà mateix a l'UCI, a la gent dins el taüt, explica María José Cortés, infermera des de fa 29 anys

“Jo record l’expectació, la por, perquè no sabien res”, diu María José Cortés que fa 29 anys que fa feina a les unitats de crítics. Primer a l’hospital Son Dureta i ara a Son Espases. Alejandro Romero acabava la carrera i després d’haver fet les pràctiques a l’UCI l’oferiren un contracte a l’hospital de referència. “Sempre m’ha agradat l’UCI. Sempre he tengut una connexió especial amb les cures crítiques i quan em cridaren d’aquí tenia molta il·lusió de començar a UCI, però, també, tenia respecte i una mica de por”.

Maria Timoner és infermera d’Urgències de l’Hospital de Manacor, però les circumstàncies del moment la dugueren a canviar d’unitat i des de fa dos anys és també infermera a la unitat de crítics de l’hospital de la comarca de Llevant de Mallorca. Maria recorda que “havia molts de nervis, molta por a contagiar-mos tant a la feina com de dur-ho cap a casa“

Alejandro explica que a les primeres onades “eren pacients que arribaven bé (entre cometes) amb el seu oxigen i pot ser d’una hora a un altre fracassaven respiratòriament”. Era una situació que ni els sanitaris s’explicaven: “Com pot actuar tan de pressa?”, recorda n’Alejandro. Tampoc pot oblidar els moments en què els pacients s’acomiadaven dels seus familiars: “Abans d’entubar-los els deixàvem telefonar als seus familiars i aquelles cridades… quan érem dins el box amb els pacients explicant-los que els anaven a entubar i no sabien si despertarien… Uff! Ploràvem molt” “Ningú et prepara per això. No. Físicament sí es pot. Es pot amb la COVID, es pot amb la granota, però psicològicament és dur”.

María José Cortés ja estava avesada a posar-se la granota per fer feina a l’UCI. En 29 anys fent cures en aquesta unitat ja havia après a posar-se-la per la grip A i altres malalties altament contagioses, però no la fuig del cap una imatge: “A mi no se m’oblida com ficaven, allà mateix a l’UCI, a la gent dins el taüt”. “Tots els meus companys duim dins el cor a aquells pacients que se n’han anat i també a les seves famílies”, reconeix Alejandro que afirma que, ara amb la sisena ona, veu als seus companys d’unitat més apagats, més cansats. “Ja no hi ha la mateixa energia d’abans. Psicològicament estam esgotats”.

➡Especial: Dos anys de pandèmia