Ha publicat 'Putah bida', un llibre amb reflexions sobre la malaltia ple d'humor i sarcasme
Fa cinc anys que na Vanessa Rodríguez viu amb esclerosi lateral amiotròfica (ELA). I ho fa amb un toc d’humor. Creu que no cal dramatitzar més una situació que ja és dolenta de per si.
Va començar amb els primers símptomes en ple confinament: patia caigudes absurdes, diu que semblava com si anàs beguda… I l’octubre del 2020, gairebé per Halloween, com diu entre riures, li va arribar el diagnòstic. Ironies de la vida.
De tot d’una es feia preguntes molt lletges, com per exemple quant duraria. L’esperança de vida mitjana dels malalts d’ELA és entre 2 i 5 anys. Però fa cinc anys d’allò. I ara ja ha arribat un punt en què només li interessa viure el moment i punt. Això sí: pensar en la mort no l’espanta. “Gens ni mica”, diu. “Fins i tot en faig bromes i la meva família s’enfada.” Si arriba el moment, vol poder accedir a l’eutanàsia, tot i que deixa clar que per ara no és el cas.
I d’ençà de la malaltia que s’ha tornat addicta als tatuatges. “Vaig pensar: ‘No em faré gran, mai no em quedaran malament'”.
Tot plegat ho conta a Putah bida, un llibre ple d’humor i sarcasme que ha fet animada per la seva terapeuta, a rehabilitació, com un desafiament a la malaltia.
Poder convivir con Vanessa unas horas, es aprender de élla, la manera que hay que pasar por la vida ADAPTACIÓN Y FLUÍDEZ.¡¡¡TE ADMIRO!!! Vives en mí.
A més de la zona del Llevant, també els cerquen al Raiguer amb mitjans terrestres