Illes Balears
El programa Zoom recull l'experiència de quatre afganesos que fugiren de l'horror dels talibans
11/03/2022
No havien passat ni 20 minuts de la nostra primera trobada a una cafeteria de s’Arenal i Mohammad ja ens havia convidat a dinar a casa seva; en tornar-ne a tenir, clar, de casa. Fa mig any que va aterrar a Mallorca, fugint de l’horror d’un Kabul caigut en poder dels talibans. Mohammad, Khalil, Jamila i Shafiq són familiars i varen fer plegats el viatge des d’una ciutat caòtica, presa pels fonamentalistes, fins a Mallorca, una illa de la qual no havien sentit ni parlar i on ara resideixen temporalment a un centre d’atenció als refugiats gestionat per Creu Roja. Són també refugiats de guerra, però d’una guerra que malauradament sentim més llunyana, la de l’Afganistan.
Jamila treballant a la floristeria de la seva família a Kabul.
“El dia que arribaren els talibans vaig perdre tota esperança de viure. Les dones perdíem els nostres drets, les meves il·lusions s’esvaïren en un segon. Estava perduda”, recorda Jamila. Era el 15 d’agost de 2020. Després de 20 anys de governs favorables a la coalició internacional liderada per Washington, els talibans prenien per la força la capital, Kabul. Khalil, germà de Jamila, era policia a les forces afganeses: “Vaig lluitar dia i nit contra els talibans, però hi havia poc a fer. Fins que vaig ser detingut. Si t’agafen els talibans, és molt difícil sortir-ne amb vida. Era morir o intentar escapar. Fugírem de nit; vaig tenir sort”.
Khalil fent feina a les forces afganeses.
Només per treballar com a policia, Khalil i la seva família ja eren al punt de mira dels fonamentalistes. Però hi havia un fet afegit: tots ells són de l’ètnia hazara, una minoria perseguida pels talibans. Les seves faccions i pell clara els delataven. Per això, el primer impuls del seu oncle Mohammad va ser sortir a comprar sabates esportives per a la seva dona embarassada i els set fills. Escaparien a peu cap a l’Iran. La desesperació era total. Llavors, s’adonà que tenia telefonades perdudes del seu germà. Havia fet feina de traductor per a l’ambaixada i l’exèrcit espanyol, i tenia opcions de treure’ls del país en un vol d’evacuació. Però havien d’arribar a l’aeroport.
“Agafàrem un taxi i li pagàrem el doble perquè ens dugués a l’aeroport per un camí segur”, diu Mohammad. “Vaig patir molt en aquell trajecte; hi havia talibans per tot arreu. Cada vegada que veia un talibà, em tremolava el cos”, afegeix Jamila. “Teníem por que els talibans atacassin l’aeroport amb míssils; tenia por que em matassin, que fessin mal els meus fills o que em separassin de la meva família. Per això, no els vaig dur amb mi”, es lamenta Shafiq. Finalment, després de travessar murs i claveguerams, Mohammad, Shafiq, Khalil, Jamila i la resta dels seus familiars, fins a 16 persones, arribaren a l’avió que els havia de conduir a la base militar de Torrejón de Ardoz, a Madrid.
Shafiq i els seus familiars a l’avió d’evacuació del Govern espanyol.
Per a molts, era el seu primer viatge en avió. No sabien on anaven ni què els esperava. La por, la incertesa i el dolor de separar-se dels seus estimats eren un equipatge feixuc, però també el peatge a pagar per, segurament, l’única oportunitat que tendrien d’escapar de l’Afganistan.
Més de 2.000 afganesos varen ser evacuats amb els avions noliejats pel Govern d’Espanya. El programa d’acollida de refugiats els distribuí per les diferents comunitats. A Balears, n’arribaren 17 el setembre de 2020.
Mohammad amb dos dels seus fills i Khalil a punt d’agafar el vaixell que els portaria a Palma.
“Després de 20 anys patint persecucions, em vaig sentir persona. Sentia que tant de patiment havia valgut la pena”, recorda amb emoció Mohammad. Però la seva primera reacció en saber que havien de venir a Mallorca fou d’escepticisme: “Vaig tenir por i em vaig negar a venir-hi; pensava que no hi havia ni gent, una terra envoltada de mar. Ens duen a una selva, enmig d’una jungla. Com havíem de viure aquí? Després vàrem investigar i va ser increïble”.
Sentir-se persona. Respirar amb llibertat. Tenir oportunitats. És el remei que cura aquestes famílies rompudes mentre es troben immerses en el dia a dia de classes de castellà, tràmits administratius i rutines del centre d’acollida.
Jamila jugant a futbol a S’Arenal.
Jamila té clar que vol cursar una carrera universitària. La seva vocació és treballar en una farmàcia o en alguna cosa relacionada amb idiomes. És feliç jugant a futbol.
Mohammad ha de mantenir una gran família. La seva petita, nascuda a Mallorca, nom Yolanda, com la seva treballadora social. I en té set més. Ens demana que traslladem la seva necessitat de trobar una feina. És entusiasta i aprèn aviat.
Shafiq parlant amb la seva família que segueix a Kabul.
Shafiq se sent molt orgullós d’haver tret el seu pare de Kabul; un home d’idees progressistes, senador en època de Hamid Karzai, la vida del qual corria greu perill. Però hi va deixar la seva dona i tres fills, de 15, 10 i 8 anys. Decisions preses en un instant que pesen una eternitat. Cada dia lluita per treure’ls d’allà i tornar a estar plegats.
Khalil assistint a les classes de castellà.
Khalil va enterrar la seva placa de policia i els diplomes, un gest molt dolorós. Voldria tornar a exercir de policia, perquè li agrada servir els altres, però com que sap dari, paixtu, anglès i, ara, castellà, potser hi podria fer de traductor.
Uns futurs que es reescriuen conscients que la gent que han deixat enrere els menteix quan els diu que estan bé. L’Afganistan és ara mateix un infern, però enyoren la terra que els ha vist néixer i desitgen veure-la lliure en un futur proper.
11/03/2022
El vent fort impossibilita l'actuació dels mitjans aeris i l'Ajuntament d'Andratx ha habilitat la sala de plens per als veïnats desallotjats
S'ha detingut l'home que viatjava amb la víctima i han avisat la Policia Nacional. La policia científica i Homicidis hi fan feina
Es confirma com un cas de violència masclista
