Funambulisme econòmic per mantenir els petits teatres de barri

La incertesa econòmica no frena les temporades dels petits teatres de barri, que per contra arriben més fortes que mai

Els teatres de petit format de les Illes veuen la llum després d’un any i mig d’incertesa. La majoria d’ells s’han hagut de reinventar. Han pogut mantenir-se en part graciès a les escoles i tallers, i en part d’ajudes externes o aportacions econòmiques pròpies. Ara però, presenten les noves temporades, uns amb la idea d’haver-ho superat i d’altres amb l’esperança de recuperar-se de les pèrdues.

Teatre del Mar, Teatre Sans, les petites companyíes dels pobles, com Xamo-xamo, a Binissalem, no es poden posar dins la mateixa classificació que els grans espais, o dels teatres municipals. Perquè ells, ni es poden permetre tancar com una gran empresa, ni esperar a temps millors a l’eixoplug de les xarxes públiques. Per això no han pogut esperar, i directament no se n’han anat. Han viscut un any i mig fent funambulisme econòmic… més en base a apostes personals, més o manco arriscades, que a recomanacions econòmiques… i amb un objectiu comú, obrir el teatre a tothom… Pere Peyró, gerent de SANS, explica que el primer que pensaren va ser obrir el teatre a tothom, cercar espais per poder fer les classes i posar, doblers de la seva butxaca. Per la seva banda, Carles Molinet, Director del Teatre del Mar, explica que només abaixaren freqüències però també pensaren com a primera opció obrir el teatre a totes les possibilitats per continuar, complint sempre amb totes les mesures “que no son poques”. “No és nomes posar gel i guardar distància”, explica Molinet, “és també comptabilizar la gent que ve, la que entra, col·locar-los com diu la llei”, canviar la configuració i un llarg etcétera de mesures.

Concepcions bessones per superar una crisi que allà, mossega més abaix que en altres locals o teatres, que afecta especialment a la gent de més prop i que paralitza, com deia Miquel Àngel Moyà, de Xamo xamo. Les pèrdues econòmiques, que hi varen esser, diu Moyà… i que en alguns casos, gràcies a les ajudes institucionals s’ha fet més bona de dur, com explica Molinet.

Però com les màscares que representen al teatre, el que per uns han estat rialles, per altres, com al teatre Sans, és ara incertesa ja que si no arribaves al 30 per cent pèrdues, les ajudes no arriben. “No sabem si va ser millor obrir o no”, assegura Peyró.

Per tant, uns obriren massa prest, d’altres féren força per no tancar però… tot plegat, per què? No hagués estat més fàcil posar la cultura dins el calaix? Clar que no, i Carles Molinet s’aproxima, segurament, a la resposta més acurada… de per què no: “En moments així el teatre és un espai de reflexió” i això ho considera imprescindible Molinet amb tot el que ha duit la ma la pendèmia.

En tot cas, a Xamo-xamo, aquesta travessia pel desert, lluny de frenar-los, els fa pensar que la feina feta els situa en una bona posició pel que vé… que ara arriba el millor…

Per tant, estau pendents dels petits teatres, dels de prop, perquè hi trobareu gent que dona el millor sempre i que treballa sense xarxa, i que caigui o es mantigui a la corda, en l’unic que pensa sempre és en que l’endemà, s’alci el teló, una vegada més.