món

La crisi del coronavirus obliga el Regne Unit a replantejar l’estratègia

El govern britànic havia suggerit el contagi massiu, el que hauria comportat 20.000 morts

Foto: EFE


Mentre la majoria dels estats de la Unió Europea opta pel confinament i el tancament de fronteres, el Regne Unit, amb 2.600 positius i 104 morts, s’ho mira d’enfora, víctima de la inacció política: Boris Johnson acaba d’anunciar el tancament de les escoles a partir del 20 de març -sense gaire més detalls més enllà que romandran obertes per a descendents de ciutadans essencials com metges i policies- mentre deixa a la lliure elecció dels ciutadans l’assistència a espectacles i restaurants.

La decisió arriba després d’una allau de crítiques per la manera com el govern britànic està fent front a l’extensió del COVID-19 que fa uns dies semblava interessat únicament que el nombre de casos cresquessin amb un ritme controlat, deixant un gràfic amb forma de barret. Per això, va arribar a defensava la immunitat col·lectiva, un model d’expansió originat a principis dels anys 30 del segle XX, quan un matemàtic expert en estadística, A.W. Hedrich, va observar que després que molts infants de Baltimore haguessin esdevingut immunes al xarampió, el nombre d’infectats totals, nins i adults, tendia a minvar. Tot i que la millor acció contra el xarampió no arribà fins a principis de 1960, quan es distribuí la vacuna, s’havien posat les bases d’un model que sosté que, quan gran part de la població esdevé immune a desenvolupar una malaltia, aquests protegeixen la resta de la infecció. Les campanyes de vacunació en col·lectius de risc, com la de la grip, en serien un exemple molt diferent del que defensa el govern britànic, que basa el seu projecte fosc en un supòsit que encara no està científicament provat: que una persona no pot infectar-se dos cops del COVID-19. De fet, davant la pretensió del govern, més de 200 científics d’universitats britàniques han denunciat que una eventual aplicació de la immunitat col·lectiva col·lapsaria el sistema de salut britànic, l’NHS.

Darrere de les declaracions de Johnson hi havia Patrick Vallance, metge i principal assessor científic del govern britànic, que advertia recentment que per assolir la immunitat de grup caldria que s’infectés el 60% de la població britànica -és a dir, 40 milions de persones- i no de manera arbitrària sinó només els joves, els més forts. Com? Aïllant la gent major i els immunodeprimits. El govern, però, va córrer a dir que les paraules del científic havien estat malinterpretades, perquè aquests percentatges d’infectats provocarien al voltant de 20.000 morts.

Salut i poder adquisitiu

Un estudi recent de l’epidemiòleg i director de l’Institut d’Equitat en Salut del University College de Londres, Michael Marmot, conclou que els pobres al Regne Unit tenen una esperança de vida 9,4 anys menor, de promig, que els rics. O el que és el mateix: que hi ha una relació directa entre poder adquisitiu i salut, com sostenia Owen Jones al seu article “La desigualtat mata”. Entre aquest gruix de població humil hi ha els residents del Red Wall britànic, àrees del centre (Midlands) i el nord d’Anglaterra (Northern England) que tradicionalment han estat laboristes però que, donat que els podia la defensa del Brexit, van acabar propiciant la victòria de Johnson. L’estudi de Marmot sosté que aquest nou votant conservador té una esperança de vida d’uns 61 anys, 4 anys manco que els conservadors de tota la vida. No és cap bogeria pensar, doncs, que una crisi sanitària com la present castigaria sobretot les classes baixes britàniques, arrossegant l’NHS al col·lapse. Un NHS ja de per si saturat als districtes marginals del nord d’Anglaterra. Precisament.

Un canvi d’estratègia de Johnson com la que s’apunta amb el tancament de les escoles, que vagi encaminada a la supressió i no la mitigació, com ja han fet Itàlia i Espanya, donaria esperança una aparent improvisació o timidesa de moviments. Un estudi de l’Imperial College de Londres és tota una advertència: assenyala que, si tot segueix igual, es podrien contagiar vuit de cada deu britànics. L’estudi, basat en variables com el temps d’incubació, el promig d’infectats per dia, les persones en quarentena i la seva distància amb un cas positiu, o les circumstàncies de control que hi havia en el moment en què algú es contagià, dona una xifra esfereïdora: si Downing Street manté l’actual política de mitigació, moriran 510.000 britànics amb (no per) coronavirus.

El coronavirus i l’economia

Durant el mes d’agost de 2019, 407.965 passatgers van viatjar entre Son Sant Joan i els principals aeroports de les Midlands i Northern England: el de Birmingham, Doncaster Sheffield, East Midlands, Leeds, Liverpool, Manchester i Newscastle. En ambdós sentits, de manera que estaríem parlant d’unes 200.000 persones que visitaren les Illes procedents del Red Wall. No sembla agosarat doncs que una eventual crisi econòmica i sanitària al Regne Unit, el segon emissor de turisme de les Illes, pot tenir repercussions directes per a les Illes Balears, una comunitat on aquest sector representa el 35% del PIB de la comunitat. Però, a més, que aquesta crisi afecti directament les àrees humils del Regne Unit hi pot contribuir amb escreix.

La vacuna del COVID-19 i el Brexit

Alguns preveuen que el repunt de casos d’infectats al Regne Unit coincidirà amb els terminis en la negociació del Brexit amb la Unió Europea. Aturades les converses per l’emergència sanitària, Downing Street ha tornat a rebutjar la pròrroga en l’acord comercial i manté que se signarà a final de 2020, finiquitant la unió duanera i el mercat únic.

Ara mateix, el Regne Unit ja no forma part de l’Agència Europea del Medicament (EMA), l’organisme que s’encarrega d’avaluar i permetre la distribució de fàrmacs a la UE. Això propiciarà que, en cas que aparegui la cotitzada vacuna, els britànics hauran de pagar més i també trigar més a aplicar-la. Això és perquè, amb 500 milions de ciutadans comunitaris, potencials consumidors de fàrmacs, l’EMA és molt més atractiva per un laboratori que vol ofertar un medicament, respecte a l’organisme britànic de regulació. I es tradueix en una major rapidesa a l’hora de legalitzar un fàrmac per a la UE i en el repartiment de costos i el conseqüent abaratiment.

El govern britànic podria replantejar-s’ho. Podria, per exemple, sol·licitar tornar a l’EMA, la qual irònicament tingué la seu a Londres abans de ser reubicada a Amsterdam el 2019. També podria arribar a acords en regulació farmacèutica amb l’EMA, com duen a terme Noruega, Liechtenstein, Islàndia o Ucraïna. Però no serà així. Johnson ha fet les maletes i no vol sentir res que no signifiqui partir. Amb totes les conseqüències. Fins i tot amb una pandèmia a les portes. Fins i tot si això suposa que una part important dels nous votants puguin convertir-se en víctimes.

Comentaris:

(*) Camps obligatoris

Cercador |


més contingut relacionat

Espanya manté tancades les fronteres amb el Marroc, la Xina i Algèria

El Regne Unit deixarà d'aplicar quarentena amb els vols des d'Espanya el 10 de juliol

Macron designa a Jean Castex com a nou primer ministre

El fins ara cap de l'Executiu, Édouard Philippe, ha presentat aquest divendres la dimissió de tot el seu govern

El Regne Unit aixeca la quarantena als passatgers procedents de les Balears

La mesura entra en vigor a partir del pròxim divendres 10 de juliol