El coronavirus ha evidenciat la manca d’espai públic per a vianants. Per evitar les aglomeracions, ciutats com Melbourne, París, Barcelona o Nova York han transformat vies de cotxes en carrils bici o han eixamplat les voreres per facilitar el distanciament social. Els experts consideren que la pandèmia és una bona oportunitat per reduir la presència de cotxes al carrer i repensar el model de mobilitat.

L’espai públic és fonamental per mantenir el distanciament físic i evitar el risc de contagi. Però el disseny i la fisonomia de les ciutats no sempre ens ho posen fàcil. És el cas, per exemple, de Palma. L’arquitecta urbanista i membre de l’associació Palma XXI, Maria Gómez, explica que fins el 80% de l’espai públic de Ciutat l’ocupen vehicles privats. “No tenim espai: les voreres de la major part dels carrers de l’Eixample fan entre 80 i 90 centímetres, això fa que ens anem esquivant entre persones”, apunta.

Gómez considera que el tancament de 14 quilòmetres de carrer al trànsit de cotxes a Palma és un bon principi però no és suficient. En aquest sentit, detalla que la iniciativa es concentra als barris del centre de la ciutat i afegeix que seria convenient que tots els barris tinguessin espai suficient per poder garantir la distància física de 2 metres.

I és que la pandèmia també planteja reptes per a la ciutat. Segons Gómez, la crisi del coronavirus ha posat en dubte els esquemes dels habitatges, especialment pel que fa a la seva superfície mínima i a la distribució de balcons o d’espais intermedis entre interior i exterior. La pandèmia, continua Gómez, també posa en crisi el propi espai públic. “Necessitem més espai públic i més divers: més espai per a la bicicleta, més espai per als vianants, més espai públic d’oci i de lleure”, assegura. L’arquitecta també considera que la pandèmia ha posat en dubte el model de mobilitat. “Des del moment en que necessitem més espai per a caminar, el cotxe ha de fer una passa enrera”, expressa.

I a tot això, hi ha un concepte clau: resiliència urbana, és a dir, la capcitat de prevenir o minimitzar l’impacte de riscos a les ciutats. Es basa, continua Gómez, en una gestió de la ciutat basada en la gestió de crisis (climàtica, sanitària) i cerca la congruència entre les diferents accions per caminar cap a un model conjunt, un treball transversal entre les diferents àrees de l’administració. I per això, diu, necessitam lideratges comuns.