La transformació de Mancor a través de les dones i sis fàbriques de sabates

Magdalena Sampol va ser pionera a obtenir una alta fiscal per fabricar espardenyes de ràfia trenada al poble

Les fàbriques de sabates han estat el mètode de subsistència dels mancorins en el segle XX, en temps de postguerra. Després de la Guerra Civil, quan el camp va deixar de ser productiu, s’aixecaren fins a sis fàbriques de sabates a un poble de poc més de 1.000 habitants. El setembre de 1973, el llavors batle de Mancor de la Vall, Joan Moranta, fins i tot va rebre l’honorífic premi Crispín, un premi que atorgava FICIA, la Fira Internacional del Calçat i Indústries Afins, com a reconeixement per ser “el municipi de l’Estat que fabricava més parells de sabates per habitant”.

Entre la guerra i la fam, el puntal de l’economia de Mancor eren les dones: bordoneres, taloneres, repuntadores i cosidores. L’any 1947 Magdalena Sampol Riera obtingué la primera alta fiscal per fabricar espardenyes de ràfia trenada a Villa Conchita, segons el recull de notícies històriques de ‘Mancor, Massanella, Biniarroi, Biniatzent‘ publicades entre el 1801 i 2000. El cronista i historiador Gabriel Fiol ha publicat tres toms amb totes aquestes notícies del terme i les seves alqueries. Ell també va fer feina a una fàbrica més de 20 anys.

Moltes de les fàbriques de sabates varen iniciar la seva activitat a pisos i cases particulars. “Locals provisionals, improvisats”. “Ma mare feia sabates al mateix temps que ens donava mamar”, explica a IB3 Notícies Teresa Casillas Fontanet. Teresa és la filla de Petra Fontanet, na Petra de s’Ametlar, la mestra de mestres, la que va ensenyar a repuntar sabates a la resta de dones de la Vall. Elles reputaven els “recortes” per a fàbriques, sobretot d’Inca i Lloseta, “vertaders sabaters que sabien començar i acabar els parells”. Amb la seva experiència en totes les fases de fabricació, des de patronistes fins a l’encapsament, les dones “contribuïren al fet que fos fàcil instal·lar fàbriques de calçat a Mancor, terra de carbó i pedra, de possessions i tafones, de vi i oli, de biga i premsa de caragol. Les dones cobraven 250 pessetes per parell.

La paraula escrita diu que Magdalena Sampol “tenia quatre obrers i no durà gaire”. Des que n’hi ha registre, després de Sampol, figuren sis petites indústries del calçat que han ocupat un local construït expressament amb finalitat industrial: Calzados Maldeva, Calzados Montaura, Calzado Samer, Calzados Corman, Calzados Marma i Calzados Rexach. A part, hi havia dos tallers més: Creaciones Arnaldo i Calzados Mako’s. Quan totes aquestes fàbriques estaven en activitat ocupaven directament uns 110 obrers, alguns de pobles veïnats, a més “d’un nombre indeterminat de dones que treballaven en els seus domicilis”. Tal era el boom de les sabates, que la gent feia feina al carrer mateix. “Treballar a casa suposava fer-ho en negre, sense cotitzar una pesseta en 40 anys”, explica Petra als seus 78 anys. Com ella, totes les altres. No poden cobrar cap classe de pensió.

D’aquesta manera, i segons recull Pep Frontera en les II Jornades d’Estudis Locals,”a mesura que van apareixent noves fàbriques sorgeix la necessitat de mà d’obra. Els petits tallers es beneficiaven del treball d’aquests especialistes encara que sense haver de suportar els costos del contracte i de les assegurances socials que cobrien les grans empreses”. Així, “el calçat va portar la creació de llocs de feina reservats exclusivament a les dones: la confecció de la sabata en l’àmbit domiciliari. Al contrari que els homes, el treball femení es va mantenir submergit. Les dones, generalment condicionades per les càrregues familiars, treballaren a casa seva sense beneficiar-se de contractes de treball ni d’assegurances socials i encarregant-se, a més, tant els fills com de les tasques de la casa”.

Cinc de les sis fàbriques han tancat en els darrers 40 anys. Només Calzados Marma manté la marca gràcies a dos autònoms valuosíssims: Sebastià Frontera i Maria Rosa Martorell. Tots dos s’han adherit a la reducció del 75% de la quota per almenys poder complir amb petites demandes de tendes i botigues.

Sigui com sigui, ara mateix només queda una fàbrica de sabates a Mancor: Calzados Tiamer, abans Calzados Samer. Va ser fundada l’any 1959 per tres germans a un local. El 1968 inauguraren un edifici definitiu a la urbanització de s’Hort i avui encara està en plena activitat.

Sebastià Amer n’és el propietari i dona feina a vuit persones. La crisi i la pandèmia han fet caure a zero totes les comandes a la Península, però continuen treballant exportant calçat a França, al Japó, la Xina, els Estats Units, Austràlia, Corea…. Aquesta segona línia de negoci significa haver pogut salvar el negoci enguany. “Amb tot, les pèrdues són del 35% del total de la facturació”, explica Sebastià. Al taller fan sabates per a David Beckam i per a Rudy Fernández. De Mancor al món. De fet, els clients principals són firmes d’alta costura, com Cortana i Loewe, que suposa més d’un 10% dels beneficis.

La pena, diu, és que s’ha perdut la cultura del calçat. “En arribar la pandèmia, el sector ja arrossegava les conseqüències de la crisi del 2008. Està malferit. A Espanya, i a les Illes Balears, hem perdut la cultura de les sabates. Abans, estrenàvem vestit i sabates bones per Pasqua, ara ens estimam més unes sabates de Zara“.