X

“La venda ambulant no és el somni de ningú”, acompanyam la comunitat senegalesa sense papers que s’hi guanya la vida

"Hem de reflexionar sobre això, pensar què hi ha darrera la manta... Que el motor dels somnis migratoris són precisament somnis i aspiracions, projectes de vida de persones amb necessitats i ganes de formar part d'aquesta societat"

26/05/2023

“La venda ambulant no és el somni de ningú”, acompanyam la comunitat senegalesa sense papers que s’hi guanya la vida

La venda de tot tipus d’objectes d’abillament com ulleres, bosses, capells i la confecció de trunyelles és l’ocupació ambulant recurrent dels nouvinguts sense papers, sobretot d’origen senegalès, durant l’estiu als nuclis turístics com l’Arenal i Platja de Palma. No tenen gaire altres sortides mentre miren d’obtenir el permís de residència i treball. Amb la darrera modificació de la llei d’estrangeria, molts —especialment els que saben castellà o català— han optat per formar-se i, col·lateralment, mostrar arrelament i accelerar la legalització de la seva estada a les Illes —”vull que les coses canviïn, vull estudiar”, explica a IB3 Notícies que va pensar la jove Endeye quan es va sentir desencantada amb haver de guanyar-se la vida manejant brins de cabells de turistes—. “La venda ambulant es fa perquè no hi ha altra opció, si qui la fa tingués una situació regularitzada o l’oportunitat de fer una altra cosa, la faria perquè viu amb por”, afegeix abans de relatar que va acabar l’ESO i està fent un grau de formació professional de servei de restauració i cafeteria per treballar en l’hosteleria, que li agrada “molt”. Com ella, el seu compatriota Aly Fall va arribar a les Balears fa cinc anys en una embarcació des del Marroc. “Hi ha molta gent que no li agrada vendre al carrer, jo per exemple; vull tenir papers i cercar una bona feina”, afirma qui encara espera la concessió “dels papers” i fa poc que ha decidit estudiar i formar-se com a picapedrer.

En la cerca de l’alternativa es compta amb l’assessoria i l’ajuda del Servei d’Informació, Assessorament i Acompanyament de les Persones Extracomunitàries que exerceixen la Venda Ambulant (SIPEVA) de Càritas. Actualment atén a Mallorca 526 venedors i venedores sobre un acumulat històric de 800. “La majoria no estan alfabetitzats”, exposa Maekor Beng, compatriota del Senegal, mediador i educador del programa. Rosa Pomar, que n’és coordinadora fa seves les paraules d’un voluntari i exvenedor, “Babacar, que sempre diu que la venda ambulant no és el somni de ningú… Hem de reflexionar sobre això, pensar què hi ha darrera la manta… Que el motor dels somnis migratoris són precisament somnis i aspiracions, projectes de vida de persones amb necessitats i ganes de formar part d’aquesta societat”.

Racisme i aprofitats

En boca d’Endeye, el missatge anti racista de Pomar cobra més força: “Un dia passejava i qualcú em va dir que me n’anàs al meu país… Em va saber greu perquè si som aquí és perquè cercam una vida millor, no per prendre la feina a ningú… Només hi ha una raça, la humana, i ningú no és superior a ningú… Situacions així ho fan molt difícil i ho dus malament”. Amb tot vol deixar clar que la majoria de la gent és “molt agradable”. “Quan vas pel carrer i et trobes una dona, en veure el teu color de pell, agafa més fort la seva borsa… Jo sempre m’he rebel·lat contra això i parlar el mallorquí m’ha ajudat”, diu Beng.

La consecució de l’objectiu, però, no està exempt de dificultat ni de ser objecte de la mala fe d’alguns “Comparteixen habitació, en moltes ocasions amuntegats… I hi ha moltes persones que han trobat l’oportunitat de fer negoci sobre la seva necessitat… Ens han arribat a parlar de demanar-se 300 euros simplement per obtenir el dret a l’empadronament a partir de tenir un domicili”, explica Pomar sobre una inscripció municipal que és un dret i un deure per a qualsevol resident estranger, a més d’un dels requisits per poder regularitzar la situació.

Els senegalesos de les Balears acullen els compatriotes nouvinguts del seu país d’acord amb una tradició d’hospitalitat, Teranga,en l’idioma Wolof senegalès. “Poden romandre un temps, per exemple tres mesos, sota la protecció dels membres de la comunitat, que cobreixen les seves despeses”, assenyala Maekor.

Notícies relacionades >

26/05/2023

Comentaris:

(*) Camps obligatoris