L’aïllament social i físic dels joves, agreujat per la pandèmia

Una problemàtica popularitzada sota el nom de 'hikikomori' que suposa un perill pel desenvolupament dels joves

Amb la pandèmia, s’ha promogut l’aïllament físic i social. I això, certament, agreuja la realitat d’aquelles persones, sobretot adolescents, que viuen en bombolles virtuals a les seves habitacions. Un problema de cada vegada més freqüent, que fa uns anys ja es va posar de moda al Japó. Se’ls coneix com a ‘hikikomori’.

“Es tracta de joves amb un patró d’aïllament físic i social”, explica Gisela López, directora del Servei d’Orientació Famílies i Addiccions (SOFIA) del Projecte Home. “No és cosa d’un dia per un altre, comença a l’adolescència i pot durar molts d’anys més”, explica una mare afectada. “Comencen a aïllar-se, a perdre els amics, quedar moltes hores al llit, canviar els horaris i els hàbits d’alimentació, i poden arribar a desenvolupar agorafòbies”, afegeix la mare.

Hi ha senyals que poden ajudar a identificar i prevenir aquests casos. Segons la directora de SOFIA, se’n poden localitzar casos “quan les notes o activitats disminueixen, quan no es relacionen a casa, quan se’ls limita el contacte amb pantalles es posen irascibles”. En definitiva, tots aquells senyals que cada cop tenen menys contacte amb la resta i estan centrats només en una activitat.

La mare d’una persona que sofreix aquesta problemàtica, apunta que els pares arriben tard “perquè no volem veure la realitat, o pensam que és una cosa passatgera”. Però apunta que “a poc a poc es van radicalitzant els seus posicionaments”. Pel que fa a la pandèmia, creu que ha accelerat una problemàtica que ja anava a més. “Sense cap dubte, ha provocat un doble aïllament en els joves: perquè ell vol, però si a més la societat diu que es tanqui li va perfecte”.

Pel que fa a les solucions, segons la mare seria ideal que hi hagués un lloc on totes aquestes persones poguessin conviure amb especialistes, i amb altres persones en la seva situació amb les que socialitzar. “Socialitzar, treure’ls de la seva habitació, però desgraciadament passa per treure’ls de casa”.

Segons Gisela López, una primera passa és que les famílies demanin ajuda i es deixin aconsellar. “Potser aquests procesos costen més, són hàbits apresos i de la mateixa manera que aprenc a fer-ho d’una manera ho puc fer d’una altra”. Això sí, diu que educar als infants en les tecnologies digitals “és una responsabilitat de tota la societat”.