Andritxola i cuinera. Aquesta terra normalment havia estat de cuiners però Margalida Alemany s’ha fet amb el pòdium cuiner femení de la zona d’Andratx.

Com se duu aquest títol?

El duc molt bé, en el principi me va costar perquè acceptar una dona no es fàcil. Aquest món és un poc masclista encara. Me va costar, però com som caparruda, fins que ho vaig aconseguir … vaig voler ser cuinera, i estic súper orgullosa. L’únic que me sap greu es que vaig nàixer massa prest, perquè m’agradaria estar ficada encara en el món de la cuina encara, perquè la trob impressionant, la cuina me transmet moltes coses. A mi me transmet pau, alegria, sent que fas coses pels altres, però el que m’agrada més es quan mengen i veig ses cares. Segons quina cara veig dic: hem endevinat, segons quina cara veig, me pos trista, però sempre procur treure la part positiva del plat, però estic molt molt contenta.

Ha dit en moltes ocasions que considera a la família Arzak com a pròpia. Quin record o experiència us ve al cap?

Jo l’experiència que tenc de ca n’Arzak, per a mi va ser súper positiva. Del primer que me’n record es que me varen dir a les 10.00h del matí has de ser aquí i no sabrem a quina hora sortiràs i el vespre tampoc. Reconec que fa 20 anys poder anar a Sant Sebastià una dona no era fàcil i he conegut moltíssims de cuiners, moltíssima de gent però jo el que me va transmetre Juan March no m’ho va transmetre ningú. En la seva mirada jo veia la cuina d’una altra manera. La mirada que ell posava en el plat en el moment del seu auge, jo puc dir que tenc aquest record de ca n’Arzak i quan hi vaig jo tenc molt de contacte amb ells, me sent part de la família. Fa poc hi vaig anar, i vaig sopar amb ells i te puc dir que me sent orgullosa de ser amiga d’ells.

Desprès varen venir Can Tàpara i Ses Portadores. Podríem dir que va ser la seva etapa de maduresa?

Sí, Can Tàpara realment si. A més, puc dir que no vaig tenir mai un no per resposta. Tot el que demanava a tot me deien que si. Que això també quan comences una època de la teva vida, també és molt important. No me varen retallar. Sempre me donaven nota i me corregien i me deien això no ha anat be, això tal qual, per jo en aquell moment va ser molt important. Puc dir que sempre vaig tenir el meu cap, Don Carles Blanes, per mi es de les persones més positives, però també és dels que no perdonen res i això t’ajuda a realitzar-te més, perquè si era salat, salat, si era fat, fat, si es plat no estava calent, calent, no te perdonava res com no te perdonava l’ordre de sa cuina, venia, mirava … Moltes vegades els cuiners ens perdem, perquè som orgullosos i no ens agrada que ens diguin la veritat, però el que feim després els mallorquins es que no tornam. Jo pens que si no ens agrada un lloc, val més que diguem la veritat i poder tornar per després dir, aquesta vegada és un deu.

En aquests moments. Quins projectes té en ment Margalida Alemany?

Jo en aquests moments ja estic jubilada però crec que la cuina no se pot deixar mai. I jo no la vull deixar. Ara estic donant classes a gent que està a l’atur. Ho faig amb Caritas. Crec que val la pena perquè la gent hauria de conèixer. Jo puc dir que estic al·lucinada de la quantitat de gent que ve a classe, gent súper preparada. Han vengut periodistes, han vengut infermeres, arquitectes, picapedres, jardiners, de tot. Però vos puc dir que estic súper contenta perquè allà també te desmunten com a cuiner i això també és molt important. A mi m’ha desmuntada, però també he après com amb un ou tots els plats que podem fer. I crec que val la pena, fer el que estic fent ara. I tenc també en projecte donar un curset de cuina i després m’agradaria escriure un llibre de totes les meves experiències però també amb un receptari, fàcil, lleuger i molt econòmic.