Una periodista i un sociòleg ens ajuden a reflexionar sobre l'impacte de les imatges violentes d'Israel i Gaza en la nostra societat
Cada dia arriben imatges de la guerra entre Israel i Gaza als mitjans de comunicació. N’hi ha de molt dures. I també en circulen moltes per xarxes socials.
“De vegades aquesta cruesa és necessària”, diu la presidenta de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears, Ángeles Durán. “El periodisme és denúncia i això evidencia què està passant. Si no, és com ubicar-nos a la caverna de Plató: ‘No pateixo perquè no ho veig, no conec la realitat, i ja està'”.
Però a part dels mitjans, també hi ha les xarxes socials, on topam amb imatges molt violentes sovint sense cap filtre o amb una censura que arriba massa tard. “Visionar la violència no és un fet morbós”, explica el sociòleg Carles Baeza. “Ajuda la persona que ho visualitza a interpretar què està passant i on situar-se moralment”.
Però on és el límit a l’hora de difondre i mirar violència explícita d’una guerra com la d’Israel i Gaza? Segons Durán, les imatges totalment innecessàries són aquelles que no aporten res més que dolor i promoció per a la persona que les difón. És el cas, per exemple, de les decapitacions.
Baeza considera que quan hi ha una sobreexposició a aquest tipus d’imatges, correm el risc de normalitzar-les i pot iniciar-se una escalada cap a més violència amb la intenció de poder captar l’atenció o generar un debat. És el que vivim d’ençà de l’atac a l’Hospital de Gaza. “Ara s’estan generant moltes més imatges de violència per intentar assenyalar l’altre”.
“Hi ha gent que no pot suportar, com a lector o espectador, tant de patiment i fins i tot abandona les xarxes socials per tal de protegir la seva salut mental”, constata Durán. Però també hi ha l’extrem contrari: “La societat, des de la nostra poltrona, ens acabam acostumant a veure unes imatges desagradables que importunen el moment del croissant, però també és una hipocresia molt gran”.
S'ha desferrat de la base mentre s'hi feien una foto