Illes Balears
La periodista Cati Moyà fa un viatge radiofònic per descobrir quins són els sons de la ciutat en temps de l'estat d'alarma
25/04/2020
El passeig del Born de Palma completament buit de gent.
36Un reportatge de Cati Moyà
Si bé és cert que la majoria de periodistes no hem experimentat el confinament, i això és un privilegi i alhora una responsabilitat, és cert que quan una du uns dies, unes setmanes o, fins i tot, un mes a casa, pot ser la sensació que acaba per tenir és que la ciutat es perceb ara, de sobte, en blanc i negre i en silenci. Que no és en blanc i negre ho sabem perquè així ens ho han mostrat els companys d’IB3 Televisió i així ho hem vist a través de les nombroses imatges que circulen no només de Palma, sinó del món sencer, per les xarxes socials. Però, com sona ara mateix una ciutat per on no hi passa gairebé ningú? I no, no ens hem proposat desgranar.
Perquè per sort o per desgràcia no som en Carlos del Amor. Ens hem proposat fer un passeig radiofònic per la ciutat més gran de les Illes Balears per descobrir quins són els seus sons en temps de confinament, amb el permís de mestre Garrido i amb l’ajuda d’en Facundo Tenaglia. I podríeu pensar que saber com sona Palma ara mateix és tan bo de fer com callar.
Però res més lluny de la realitat. Si bé és cert que des d’aquest dimarts hi han retornat aquests sons i que els cotxes segueixen circulant, tot i que siguin moltíssims manco, per les Avingudes.
No deixa de sorprendre que un capvespre qualsevol entre setmana, el carrer Blanquerna, carrer fa poc més d’un mes farcit de terrasses i bicicletes i vianants, soni més o manco així, que és més o manco com sona, de fet, el Parc de la Mar. I de fet és aquest el recorregut que farem ara, des del carrer Blanquerna fins al Parc de la Mar.
Sí, i ho farem per alguns dels llocs més transitats de Ciutat per part d’aquells que la visiten i dels més enyorats d’ençà de fa uns anys, probablement, per aquells que hi viuen. El centre històric, el centre comercial també, de Palma, per on ara no hi passen, clar, ni visitants ni residents. Aquests darrers, els pocs que encara viuen a l’epicentre turístic de Palma, romanen ara dins ca seva i posen, de forma involuntària o pot ser fins i tot inconscient, la banda sonora a aquests carrers.
Ens n’adonam tan bon punt arribam a la Plaça d’Espanya, amb permís dels ocells. Les grans protagonistes a nivell sonor són les veus que provenen dels balcons, dels terrats i les terrasses, però també de les sales d’estar, dels dormitoris i dels menjadors que tenen les finestres obertes de vista en ample i per on s’escapa, per exemple, el crit d’una dona que cerca qualcú dins ca seva o una conversa inintel·ligible en un idioma desconegut per qui grava.
Tanmateix, però, quan no se’n sent cap ni una, de veu, tampoc és el silenci rotund i absolut allò que regna. Perquè són molts els sons que no s’aturen.
Al principi del carrer dels Oms, per exemple, n’hi ha un que tot d’una crida l’atenció. I és l’aigua de la claveguera que ressona tant, enmig d’un carrer buit, que ni tan sols fa falta acostar-hi el micròfon per captar-la.
Si tornam, però, cap al carrer de Sant Miquel, un dels carrers comercials per excel·lència de Ciutat, tot està tan quiet que qualsevol renou sobtat, abans imperceptible, retrona per tot i que fa que t’acostis si sents una borinor llunyana. A la recerca d’on prové un renou tan intens que se sent, ara mateix, d’extrem a extrem del carrer. Finalment el localitzam: és el so de la maquinària que segueix marxant dins una gelateria que, evidentment, roman tancada. Així sonen, si voleu, els gelats que no ens estam menjant.
Aquests sons,volguem o no, també formen part del paisatge sonor de Palma, però hi ha també alguna sorpresa agradable. Com la que ens trobam a una plaça de l’Olivar completament buida i on, a un tercer o quart pis d’un edifici dels voltants de la plaça qualcú assaja amb una trompeta.
Ben aviat, però, l’intèrpret deixa de tocar i reprenem, per tant, el recorregut pel carrer de Sant Miquel. Un carrer on normalment el gruix de la banda sonora està format per les converses dels turistes que es mesclen amb les melodies ensordidores que surten de les botigues de roba i complements que l’omplen. Aquests dies, però, hi regnen els ocells. I els sons que, a un parell de mestres de distància, són perfectament distingibles, com les passes d’un ca.
Travessam una plaça Major on no hi ha ni cadires ni taules, ni vianants, ni estàtues humanes. Hi ha persianes verdes, finestres de fusta i vidres oberts, hi ha uns arcs d’on no surten ni afegits ni tendals, hi ha un enterra quadriculat per on només hi passen coloms. I en travessar-la hi ha un so immens.
I si en qualsevol altre moment de l’any aquest so queda difuminat enmig de la gent, del trui, del moviment, enmig d’un carrer buit i confinat resulta impossible no aturar-se a escoltar-lo. I si després de l’hora sembla que torni el silenci però un altre pic no és res més que una il·lusió perquè ben aviat una melodia compareix des d’un finestral. I a un cap de cantó del centre de Palma, un dimarts confinat, els Beatles es mesclen amb un contenidor de l’altre extrem del carrer on un veïnat hi llença els fems.
Després d’aquesta aturada musical, baixar les escales de la costa d’en Brossa, i que ara que són buides de gent i de renou, fan que unes esportives sonin gairebé com unes sabates de tacó.
I el carrer de Sant Nicolau es converteix en una experiència sonora amb entitat pròpia. Perquè si bé al principi del carrer s’hi sent el ja recurrent so de maquinària, ben aviat les veus que arriben des d’un dels balcons en prenen el testimoni.
Travessat, idò, aquest carrer que ens fa desterrar ja de forma definitiva el concepte de silenci, arribam al passeig del Born. Fixau-vos que aquest so que sentim és des de la Plaça de les Tortugues, a l’altre extrem de la Plaça de la Reina, botigues tancades amb aparadors plens a un i altre costat del passeig i, al bell mig, l’aroma dels plàtans, fins ara famosos per la seva ombra. I tanmateix l’única cosa que se sent enmig d’aquest passeig, sovint atapeït de converses de terrassa, no és res més que aigua.
El so de l’aigua de la font de la Plaça de la Reina que ompl ara, d’extrem a extrem, el Passeig del Born. El so de l’aigua, que no es mescla ara amb cap cotxe, amb cap veu, amb cap música. Tot i així no només brolla l’aigua de la font de la glorieta central. També ressona l’aigua del monument a Joan Alcover que hi ha just devora i la dels brolladors que s’amaguen pel jardí que l’envolta.
I el so de l’aigua és el que esperam trobar, també, quan ens dirigim cap a la part final pel nostre recorregut per la Palma confinada. I el trobarem, clar, no sense abans topar amb una escena absolutament imprevista. A una Palma confinada, a un Parc de la Mar buit, un capvespre qualsevol, hi sentim això.
“El diablo eres tú”, repeteix una vegada i una altra un home que ens mira a certa distància, plantat enmig del carrer, i qualsevol resposta és òbviament i absolutament impossible. No ens enganem, però: el dubte sobre el perquè de l’afirmació ens acompanyarà fins el final del recorregut. Ens acompanya, de fet, fins ara mateix. Superat l’encontre, ara sí, arribam al Parc de la Mar i només hi sona la font, només s’hi mou, molt lleugerament, l’aigua. Quietud a les escales que duen a la Seu, a l’esplanada que l’envolta, a l’accés a Ses Voltes.
I al Passeig Marítim per on, cada parell de minuts, hi passen dos, tres, cinc cotxes com a molt que, tanmateix, deixen lloc al so que ara mateix hi regna.
El passeig pel centre de Palma, però, no pot acabar sense que un agent de la Policia Local ens faci identificar, després d’haver-nos vist trescar amb un micròfon a la mà. Explicat el reportatge i feta la inspecció, que es produeix just quan estam a punt de finalitzar el recorregut, escoltam idò el darrer so que ens deixa aquesta Ciutat confinada, la Catedral a un costat, el mediterrani a l’altre, el sol d’un capvespre d’abril primaveral i sis carrils de cotxes completament buits per on ara hi ressonen les bombolles de la mar.
Aquests són els sons que omplen, ara mateix, els carrers del centre de Palma, aquest centre històric i gentrificat, aquests racons tan enyorats per molts de molt abans que ens tocàs estar confinats, on en els darrers temps el renou, nosaltres, els havíem deixat ofegats sota la superfície. Pot ser ens hagi passat com a Johan Johannson, desaparegut compositor de bandes sonores que després d’invertir un any en compondre la de la pel·lícula Mother!, de Darren Aronofsky, va acabar per convèncer el director que la pel·lícula era millor sense la seva música.
Ho dèiem en començar: Ciutat ara no roman ni en blanc i negre ni, tampoc, en silenci. Pot ser, de fet, ara Palma soni més fort del que alguns l’havíem sentida mai.
25/04/2020
El vent fort impossibilita l'actuació dels mitjans aeris i l'Ajuntament d'Andratx ha habilitat la sala de plens per als veïnats desallotjats
Els treballadors de l'empresa funerària municipal de Palma han tengut un bon ensurt quan han vist que el cos de la dona es movia
L'alerta taronja continua activa a les Balears per fort vent i mala mar
S'ha detingut l'home que viatjava amb la víctima i han avisat la Policia Nacional. La policia científica i Homicidis hi fan feina
