Illes Balears
El programa 'Zoom' ha seguit durant un mes el dia a dia d'Estudi Zero, la companyia que gestiona l'espai. Enguany no cobraran les ajudes a les arts escèniques del Consell de Mallorca
18/11/2021
Els quatre socis de la cooperativa Estudi Zero fa una estona que estan reunits. “Ara la idea és negociar amb tots, parlar, cercar propostes i ser imaginatius per cercar solucions, per cercar doblers, per cercar fórmules que ho facin possible”, intervé Pere Mestre. La falta de liquiditat posa en risc la continuïtat de l’espai que crearen fa quasi 40 anys, el Teatre Sans, a Palma. Parlen de diverses línies de subvencions públiques, i de l’opció d’iniciar una campanya de micromecenatge. Fins que Lourdes Erroz demana: “I ja tendrem temps de fer teatre?”.
El programa ‘Zoom’ ha seguit durant quatre setmanes el dia a dia de la companyia. El resultat és ‘Teatre de resistència’, un reportatge que s’emet dissabte 20 de novembre a IB3 Televisió. Després, el podreu veure a la carta.
Ha passat un mes des que van saber que enguany no cobraran les ajudes a les arts escèniques del Consell de Mallorca. “Seguim fent classes, seguim fent funcions, seguim… tot. Però això, no dura”, explica Pepa Ramón. De moment, han aturat de fer noves inversions per a la seva pròxima producció.
Les ajudes de la institució insular són les més importants pel sector. A Estudi Zero els hi han denegat per haver superat el màxim de 200.000 euros rebuts en els tres anys anteriors. És el límit que recull un reglament anomenat de ‘minimis‘.
Reunió de Dominic Hull, Pepa Ramón, Lourdes Erroz i Pere Mestre. IMATGE: Antonio Torrenova / Àngel Roca.
La companyia defensa que aquesta normativa no té per què aplicar-se en convocatòries culturals. El Consell respon que quan ho va saber —després d’avalar-ho un informe tècnic— el procés ja estava en marxa. Canviar-ho “volia dir endarrerir les subvencions i les ajudes a múltiples projectes per un sol cas, hi havia 45 sol·licituds”, argumenta la vicepresidenta i consellera insular de Cultura, Bel Busquets. A la convocatòria de 2022, ja no hi haurà aquest límit econòmic.
L’exclusió els ha agafat per sorpresa. L’any 2020 —on la recaptació per taquilla i classes de teatre va ser inferior a causa de la pandèmia— la subvenció del Consell va suposar devers un 30 per cent dels ingressos. Per tant, deixar d’ingressar-la és un daltabaix.
Busquets lamenta la situació, però descarta aprovar una ajuda específica pel Teatre Sans perquè “seria prevaricar“. Sobre la relació general del sector amb les institucions públiques, diu: “Les empreses culturals no només poden dependre de les subvencions, sinó que també han de tenir el seu propi funcionament”.
A la llarga, però, amb l’actual estructura i ingressos, el Teatre Sans depèn del sector públic. Diuen que si no reben subvencions, hauran de tancar. “L’espai és allò que està en risc. Perquè aquí hi ha deu treballadors, que no els deixarem al carrer per conservar idíl·licament un patrimoni”, exclama Ramón. “Si es decideix per falta de suport que l’única solució és ‘que el venguin’, nosaltres continuarem com a companyia”.
Ara, preparen documentació per aconseguir el patrocini d’altres institucions. Defensen l’interès públic del projecte. Parlen d’un retorn social, pel foment de la creació cultural, i econòmic, per la creació de llocs de feina.
Fa quasi 40 anys que Estudi Zero gestiona el centre i ja són una part fonamental del barri. “Quan anam a viatges internacionals, els hi deixam les claus a dos o tres veïnats, per si passa qualque cosa”, comenta Ramón.
Cada dijous, dotze residents del centre de Palma participen en un taller on el teatre és el vehicle per comunicar la realitat i els problemes del barri. Un d’ells, Albert Clar, és membre de l’Associació de Veïnats de Sa Calatrava i un dels espectadors més fidels del Teatre Sans: “És un element cohesionador de barri, és fer que hi hagi vida. Quan veus que hi ha una obra de teatre, quan hi ha classes, quan fan qualsevol classe d’activitat hi ha moviment al barri”.
Clar tem que es pugui repetir allò que ha succeït amb altres indrets icònics del centre: “Si això desaparegués, acabaria sent un hotel o un edifici d’apartaments de luxe per estrangers”.
Mestre també s’imagina aquesta possibilitat: “Si hem fet aquest esforç, no ha estat de cap manera per, ‘ara ens jubilam i ho venem a una immobiliària alemanya i que en facin apartaments’. No, aquest no és en absolut l’objectiu”.
Alumnes de l’escola d’arts escèniques, en una sessió impartida per Pere Mestre. IMATGE: Antonio Torrenova / Àngel Roca.
El Teatre Sans és molt més que un espai d’exhibició i assaig. D’entre tots els projectes que fan, n’hi ha un de molt estimat pels membres d’Estudi Zero: l’escola d’arts escèniques. Calculen que, durant tots aquests anys, hi han passat uns 8.000 alumnes.
Dissabte matí és moment de la setmana en què hi ha més activitat. Cada racó s’aprofita per fer classes. Els quatre responsables de la companyia hi exerceixen de professors. Segons Mestre, sempre han tengut una vocació educadora, de fet, el nom d’Estudi Zero ve “d’estudiar a partir de zero, de renovar”.
Una de les professores contractades és Cristina Francioli, qui s’acaba de beneficiar d’una altra de les activitats del centre: les residències artístiques. Amb col·laboració amb el Teatre Principal, el Teatre Sans ofereix un lloc per assajar i estrenar i un assessorament per a joves companyies. Ella va crear la seva, Espill Teatre, el 2017, i ara fa les primeres obres de gran format.
Ha pogut presentar Taronges, dirigida per Clara Nyman, com a culminació d’aquest procés. “El Teatre Sans té una cosa que jo feia molt de temps que jo trobava a faltar, i és la sensació de família, la sensació que aquí el teatre es crea i que aquí hi ha màgia”, diu Francioli. “No hi ha tants espais així”.
La història del Teatre Sans tal i el coneixem avui comença el 1984. La companyia Trip Trup deixa Ses Voltes, espai on fins llavors havia assajat, per traslladar-se a un antic edifici del carrer Sanç de Palma. Només un any després, el grup es desfà i alguns dels membres creen Estudi Zero.
Tot d’una, estrenen una de les seves produccions més representatives: La cantant calba. L’obra, escrita per Eugene Ionesco, l’han reestrenada en diverses ocasions.
L’edifici era ideal per a una jove companyia. Pel seu passat com a local d’espectacles, ja comptava amb una sala prou grossa. “Ja era un espai amb escenari i teatre“, recorda Ramón. “Havia estat Casino Republicà, centre d’Obrers Catòlics després, i era un lloc on es feien representacions d’òpera i sarsueles“.
Dominic Hull, un altre dels socis de la companyia, explica que, abans de la Guerra Civil, fins i tot s’hi feien funcions d’estil cabaretesc. Per aquest motiu, la família propietària de l’edifici, a qui l’havien expropiat temporalment durant la dictadura, va estar satisfeta quan va veure l’interès per l’immoble d’un grup de joves amb ganes de tornar a fer un teatre més modern i informal.
La zona, llavors coneguda com a ‘Barri Xino‘, estava molt degradada. “Era molt perillós“, diu Ramón. Tenien llogada a bon preu només la part de la sala. A la majoria de dependències ara integrades al teatre, en aquell moment hi vivien famílies, sobretot gent major amb pocs recursos econòmics.
Mestre descriu l’espai com un lloc fantasmagòric: “Hi havia uns ocupes que anaven i venien a dalt, però estava buit i tancat de feia molts anys, i era increïble, perquè clar, anàvem descobrint sales, i obrint portes, i qualque cosa rara a qualque banda, qualque llibre i algun decorat estrany a l’escenari”.
Van ser uns inicis precaris, però la il·lusió era el seu gran impuls. Quan començà el projecte, Hull tenia 17 anys. Encara agraeix que, quan gairebé ningú confiava en ells, l’amo de Can Joan de s’Aigo, situat a uns cinquanta metres, els hi va pagar la impressió d’uns cartells promocionals de les funcions. A canvi, a baix, hi escriviren: “Teatre Sans, davant Can Joan de s’Aigo”.
Cartells penjats just davant l’entrada de la sala principal del Teatre Sans. IMATGE: Antonio Torrenova / Àngel Roca.
Allò que semblava un projecte impossible anà agafant forma. El centre era cada vegada més conegut com un espai de cultura alternativa. L’any 1992 van estrenar un altre dels seus clàssics, Vol en picat dins la sala. Poc abans, la companyia havia comprat tot l’edifici.
A mesura que passen els anys, incorporen noves sales com a dependències del Teatre. Tenen més espai, i l’aprofiten com a part de la seva creació artística. Un bon exemple és La família Sans, estrenada el 1997. És el seu major èxit. Com si fos una casa del terror, els monstruosos protagonistes donaven la benvinguda al públic pràcticament des del carrer. Després, guiaven els espectadors per diferents zones de l’edifici. A principis del segle XXI, van fer una reforma integral per fases.
Imatge d’una representació de ‘La família Sans’.
“Només ens faltaria dormir aquí”, fa broma Hull. Els socis tenen una vida absolutament dedicada al teatre. L’activitat és incessant, tant de dilluns a divendres com els caps de setmana. Són dues parelles que es reparteixen les feines, i a la vegada, tots són actors: Ramón i Mestre gestionen la part més administrativa, i Erroz i Hull, la vessant tècnica.
Començaren amb uns vint anys i hi han dedicat bona part de la vida. Ramón s’emociona pensant amb un possible tancament: “És orgull i és molt d’amor al centre. Ens agrada molt. Sí, ens emocionam ara quan pensam amb la possibilitat que això caigui. Hi hem posat moltes esperances. Molts de doblers, molta de feina, molta il·lusió, molta companyia”.
18/11/2021
Veïnats ja han recollit firmes en contra del plantejament que proposa l'Ajuntament, que afirma que el projecte és molt embrionari i no es descarta renunciar-hi
Jordi Massó i Climent Olives han ideat i dibuixat deu portades de còmics amb superherois basats en la cultura de Menorca
Més d'una vintena de propostes noves s'estrenaran per omplir una graella variada que pretén arribar a noves audiències
Els bombers del parc d'Inca s'han desplaçat al lloc dels fets per sufocar les flames
