Urraca. Caçador de rojos. Un trepidant relat històric rigorosament documentat sobre la vida i activitats del policia franquista Pedro Urraca i el complicat procés dels seus descendents per a gestionar la seva indesitjable actuació.
Pedro Urraca Rendueles, policia franquista. Agent E-8001 de la Gestapo i col·laborador del Règim de Vichy, encapçalà la persecució i assetjament de nombrosos exiliats catalans, bascs i espanyols a França durant l’ocupació nazi. Responsable de la detenció de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, el va interrogar i custodià fins a la frontera d’Hendaia on el va entregar al govern franquista segellant la seva sort.
Urraca. Caçador de rojos toca un tema mai tractat, el retrat d’un personatge sinistre i ambiciós, només preocupat per la seva fortuna, capaç de fer la pitjor feina bruta al servei de les dictadures més execrables del Segle XX. També és la crònica d’una herència maleïda a través de la mirada crítica de la seva neta, Loreto Urraca, que amb dignitat i humilitat denuncia i es desmarca d’un avi al qual repudia.
Un documental dirigit per Pedro de Echave i Felip Solé. Una coproducció de Quindrop Produccions i Sègula films amb RTVE, TV3 i IB3, que ha comptat amb el suport del Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell de Mallorca.
És difícil d’entendre, des dels nostres dies, la ferotgia amb la qual el règim franquista va perseguir més enllà de les seves fronteres a conciutadans, ja derrotats, que intentaven sobreviure a França o trobar un vaixell amb el qual creuar l’Atlàntic fugint de la invasió nazi del país veí. Pel que sembla, l’amarga derrota infi gida durant la Guerra civil no va ser sufi cient i, amb la fi d’aquesta, lluny d’arribar una pau reconciliadora, es va continuar amb una persecució implacable de l’enemic vençut es trobés on es trobés. Per portar a terme aquesta tasca es feien necessàries persones que, totalment compromeses amb el règim franquista, no tinguessin excessius escrúpols a l’hora d’aplicar amb duresa unes ordres èticament molt reprovables. Pedro Urraca, un gris funcionari de policia val·lisoletà, reunia aquestes condicions. Més que la motivació ideològica, a Urraca el movia una gran ambició personal; la seva obsessió era apropar-se al poder, guanyar infl uències, pujar
en l’escalafó i prosperar econòmicament. Urraca va veure en la nova societat franquista l’oportunitat que estava cercant. El seu entusiasme va convèncer als seus superiors convertint-se en la persona escollida per a coordinar les accions contra els exiliats a França.
El 8 de novembre de 1939 Pedro Urraca és destinat a l’Ambaixada espanyola de França com “agregat policíac”. Es posarà a les ordres de José Félix de Lequerica, l’ambaixador més germanòfi l del règim, amb qui s’entendrà molt bé des del primer moment. Un altre gran valedor d’Urraca serà Ramon Serrano Suñer, en aquell moment Ministre de Governació i un altre dels membres més pro nazis del gabinet de Franco, de qui, per una altra banda, era cunyat. L’ocupació alemanya de França, a mitjan 1940, comportarà un enorme impuls en les tasques repressives de la xarxa d’espionatge i contraespionatge muntada per la dictadura franquista a França. A partir d’aquest moment, es forma una sòlida aliança entre la policia espanyola franquista, la Gestapo alemanya i la policia francesa del règim col·laboracionista de Vichy. Un entramat repressiu ideat per Heinrich Himmler, cap de la Gestapo, i per José Finat, Director General de Seguretat del govern espanyol. Aquesta sintonia entre els tres governs -Alemanya, Vichy i Espanya- resultarà letal per als exiliats republicans. Urraca rep molt aviat l’ordre d’investigar de prop els moviments dels refugiats republicans a França. Els seus detallats informes són enviats a la Direcció General de Seguretat de Madrid. Per aconseguir major efectivitat en la seva missió es coordina en tot moment amb els ocupants alemanys convertint-se en el principal contacte de la policia espanyola amb la Gestapo. El seu número d’agent de la Policia secreta alemanya serà el 8001, el seu sobrenom “Unamuno”.
Amb una important dotació de mitjans, Urraca posa en marxa una maquinària repressiva contra els refugiats catalans, bascs i espanyols que resultarà molt efectiva: Les seus dels diferents governs a l’exili (Generalitat catalana, Govern basc…) són registrades en perfecta coordinació amb la Gestapo, les pertinences requisades i els immobles confi scats. Paral·lelament es desferma la persecució implacable de tota persona antifranquista refugiada a França, prioritzant les personalitats republicanes més signifi cades. A l’extens llistat de perseguits apareixen: Josep Tarradellas (conseller de la Generalitat), Joan Peiró (ministre d’Indústria), Julián Zugazagoitia (ministre de Governació), Federica Montseny (ministra de Sanitat) i un llarg etc. Alguns són detinguts i entregats a Espanya, jutjats sumaríssimament i afusellats. D’altres aconseguiran fugir però, en molts de casos, es veuran desproveïts de les seves pertinences de valor. Però, sense dubte, els objectius més anhelats per Urraca eren les peces de “caça major”, aquelles figures que havien exercit les més altes funcions durant la Segona República. I en aquest camp destacaven dos presidents: Lluís Companys i Manuel Azaña.
La detenció de Companys i d’altres meritoses operacions d’arrestos i confi scacions eleven considerablement el prestigi d’Urraca entre els seus superiors. Tant Lequerica com Serrano Suñer valoren en gran manera el seu treball i una entrega constant que va més enllà de l’exigit. Com a premi a la seva efi ciència, Urraca és inclòs en la comitiva d’un viatge de màxim nivell diplomàtic a Berlín a principis de setembre de 1940. Participarà en les conversacions amb el Tercer Reich per a negociar l’entrada d’Espanya en la II Guerra Mundial. Un viatge que li permetrà conèixer destacats jerarques alemanys com el ministre d’Afers Exteriors Joachim Von Ribbentrop o el ministre de l’Interior, Heinrich Himmler. Al seu dietari el policia deixa constància de l’emoció que va sentir mentre esperava Serrano Suñer acompanyat de la plana major del govern nazi: “Mi siguiente encuentro con él fue en Berlín, exactamente en la estación Anhaltenbanhof, donde estuve esperándole con todas las personalidades del Reich, es decir, de la política actual del mundo: desde Von Ribentropp hasta Himmler. Magnífi ca acogida, caluroso recibimiento a pesar de lo desapacible del día.“
Més enllà de la persecució i assetjament dels rivals polítics, Pedro Urraca es dedica també a una altra activitat paral·lela molt lucrativa: l’extorsió de jueus que fugen del nazisme. L’actuació del Cònsol General d’Espanya a París, Bernardo Rolland de Miota, protegint i repatriant a algunes desenes de jueus, provoca fortes tensions amb les autoritats alemanyes i amb l’ambaixador José Félix Lequerica. En 1942 un informe policial intern (molt probablement redactat per Urraca) denuncia l’actuació de Rolland Miota recomanant el seu relleu immediat. Poc temps després Rolland de Miota és traslladat a un altre destí sent el mateix Urraca qui el substitueix en les funcions de tramitació de visats, sense haver estat nomenat cònsol com a tal. Aprofi tant-se d’aquesta nova tasca i de la seva condició de triple agent, Urraca organitza un fals servei d’ajuda als jueus fugitius oferint-los l’obtenció de la documentació ofi cial necessària per travessar la frontera espanyola legalment. Un pic guanyada la seva confi ança, procedeix a enganyar-los apropiant-se de tots els seus efectes de valor (principalment joies, diners i obres d’art). L’Agent promet les seves víctimes l’enviament a Espanya de forma segura de les seves pertinences a través de la seva valisa diplomàtica. Una promesa que mai complirà. En la documentació abandonada per l’Ambaixada franquista d’Espanya a París després de l’entrada de les tropes aliades a la ciutat, aparegueren nombrosos documents probatoris d’aquesta activitat extorsionadora. Una xarxa de xantatges que reportaria Urraca i la seva dona Hélène Cornette (que actuava com a còmplice en el pla) abundants beneficis.
Amb l’alliberament de França per part dels aliats, a l’estiu de 1944, tot l’entramat repressiu franquista a França s’ensorra. Malgrat això Urraca continua vivint a París. Carles Martí Feced, metge i exconseller de la Generalitat, amic personal de Lluís Companys que visqué al costat del president els seus darrers dies a Ar Baol, s’assabenta de la presència d’Urraca a la capital i decideix informar les noves autoritats franceses: Vaig anar a saludar Monseiur Barresse, cap dels serveis de la Prefectura d’Afers Espanyols. Li vaig dir que el policia que traslladà al President Companys a Espanya es trobava de bell nou a París i al moment em va dir que el faria detenir. Després vaig anar a saludar a la senyora de Companys i a anunciar-li la pròxima detenció d’Urraca. I ella em va dir: “Martí-Feced, no faci vostè res. Urraca és probablement l’únic que es va comportar correctament amb el president; no el va emmanillar i el seu comportament va ser molt correcte; no faci res”. I així va anar, i no ens preocuparem més del senyor Urraca. La increïble sort d’Urraca, emperò, canviarà de sobte poc temps després. Les noves autoritats franceses investiguen les seves activitats durant la guerra descobrint els seus vincles amb la Gestapo i l’extorsió a què va sotmetre a ciutadans jueus. La policia francesa dicta una ordre de crida i cerca que obligarà Urraca a amagar-se. Després d’una fugida que durarà trenta llargs dies, durant els quals Urraca dormirà amb la pistola a mà, Pedro, Hélène, Jeanne (la mare d’Hélène) i el petit Jean Louis aconsegueixen arribar a la frontera d’Irun i entrar a Espanya. Malgrat la seva situació de fugitiu, el règim franquista decideix seguir comptant amb els serveis d’Urraca a l’estranger. A mitjan any 1946 és enviat a Bèlgica sota una identitat falsa. La seva nova missió consisteix a informar sobre els moviments del col·lectiu de comunistes espanyols que hagin pogut travessar la frontera francesa en direcció a Benelux o Suïssa. Una tasca que realitza en la més absoluta clandestinitat donat que l’ordre de detenció francesa en contra seva continua vigent. Davant l’impossibilitat de localitzar Urraca, la justícia francesa el condemna en absència a la pena de mort per responsabilitats en crims de guerra. Hélène Cornette i la seva Mare Jeanne són condemnades a cinc i dos anys de presó respectivament, acusades de complicitat i col·laboració amb la xarxa d’extorsió ordida contra jueus i republicans. Malgrat aquesta greu condemna, Urraca continuarà amb la seva missió a Bèlgica sota identitat falsa durant dècades protegit en tot moment pel govern franquista espanyol. La justícia francesa anul·larà finalment la condemna l’any 1974. Ni la mort de Franco ni la formació del primer govern democràtic a l’estat espanyol comportaran el cessament de les activitats policials d’Urraca. Només la seva deteriorada salut l’obligarà a abandonar el seu càrrec ja als inicis dels anys 80. Finalment, Urraca mor a una clínica privada de Madrid el 14 de setembre de 1989 amb 85 anys. La seva dona, Hélène, l’acompanya fi ns al darrer moment.
El matrimoni format per Pedro Urraca i la ciutadana francesa Hélène Cornette funcionava en la pràctica com una sòlida aliança d’interessos basats en l’ambició. La seva missió a la vida era guanyar infl uències dins l’entramat franquista, ascendir en l’escalafó i enriquir-se econòmicament. Els guanys obtinguts en l’espoli de jueus i republicans els va permetre portar un tren de vida d’alt nivell. En la documentació que es conserva de la Comisión de Recuperación de Material en Francia del govern franquista, es poden trobar factures d’abrics de pell, de dinars d’imports onerosos i comptes d’allotjaments a luxosos hotels. Els Urraca, en definitiva, s’abonaren a la bona vida. Una vida dedicada en exclusiva a l’ambició personal, que requeria molt esforços i dedicació i de la que van mantenir sempre apartat al seu fill, Jean Louis Urraca, criat per la seva àvia materna Jeanne Stoff el. Jean Louis creix sense l’afecte dels seus pares i, ja adolescent, es nega a seguir el
destí que el seu pare li tenia reservat: militar, diplomàtic o policia com ell. El xoc és inevitable. Per a “redreçar” el fi ll, Hèléne Cornette proposa enviar-lo una temporada amb una persona de caràcter ferm, que ella coneix gràcies a uns amics comuns. Aquesta persona es tracta, ni més ni menys, que de Leon Degrelle, el famós nazi belga tinent coronel de les SS, ara refugiat a l’Espanya franquista. Jean Louis Urraca és enviat a Constantina (Sevilla) on Degrelle resideix en una imponent fi nca de la seva propietat. A Jean Louis l’acompanya la seva mare qui també s’instal·la a la casa. La relació entre Hélène Cornette i Degrelle acabarà anant més enllà de l’amistat. Es conserva una carta de Degrelle dirigida a Pedro Urraca intentant justifi car-se, negant una relació que ja començava a ser vox populi. Finalment Jean Louis Urraca decideix continuar el seu camí estudiant mecànica aeronaval. Quan, el 1964 celebra les seves noces, el seu pare intentarà impedir la cerimònia a través d’un amic seu policia. Aquest agent li confessarà anys després a Jean Louis la seva negativa a acceptar la petició de Pedro Urraca. L’any 1964 Jean Louis tindrà una filla, Loreto. Temps després Loreto coneixerà molt fugaçment els seus avis, dels que conserva un record gens amable. Loreto Urraca és autora del llibre Entre hienas, un autèntica revenja literària amb el seu avi, la vida del qual retrata de forma novel·lada. D’aquestes paraules que obren el seu llibre, es desprèn l’amargura de sentir-se neta d’una persona a qui considera menyspreable.
