Tots els plans de les germanes comencen a donar els seus fruits i entre totes començaran a albirar un futur esperançador en la seva vida, canvis vitals, canvis personals, canvis circumstancials, però al final el problema més oblidat renaixerà.
Les germanes de Can Gamundí han acabat en una situació molt delicada. Na Bàrbara: depressiva, viuda, barallada amb els fills i vivint a Can Gamundí; n’Esperança: engegada del convent amb la conseqüent sortida de monja i trasbalsada per la reobertura de la relació amb n’Albert; na Petra: amb una depressió postpart i mig en la indigència; n’Aina: barallada amb el seu fill, arruïnada i amb el seu negoci de vaques en fallida; na Magdalena: a la presó acusada d’haver mort el seu difunt marit; i n’Àngela: exiliada amb n’Arena a Menorca, la filla de na Petra, per salvar-la d’aquest món i de les seves germanes.
Arribats en aquest punt de desestructurament familiar i personal, causat per les desavinences i la por a què diran, les germanes hauran de fer un esforç –motivat pels fatals esdeveniments– i s’hauran de reestructurar com a família i recolzar-se entre elles si volen sortir de l’atzucac. D’aquesta manera, les gamundines fent pinya i costat, decideixen posar en regla tota la hisenda que tenen, però quan ho fan es temen que gairebé a cap els queda res i que l’única finca de valor real que tenen és la possessió de Can Gamundí.
Però per posar tots els papers en regla necessiten doblers i cap d’elles en té tants i, per això, serà fonamental recuperar els que n’Esperança va donar al convent. Se les enginyaran de tal manera que aconseguiran treure-li a la Mare Superiora la meitat del donatiu. Malauradament, la felicitat els durarà ben poc.
