Aquí teniu l‘entrevista completa.

Anna de la Salud conversa amb l’escriptora i poeta Antònia Vicens sobre el seu darrer llibre “Quasi un miracle”, un recull de tots els seus contes, amb un relat inèdit.

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) fa més de 50 anys que es va donar a conèixer amb un dels premis més destacats de la literatura catalana, el Sant Jordi de novel·la. Ho va fer amb la seva primera novel·la, “39° a l’ombra”, amb què contraposava una Mallorca que desapareixia davant d’una illa entregada a la indústria turística.

A partir d’aquí, ha bastit la seva obra amb una dotzena de novel·les com per exemple “Ànima de gos” o “Gelat de maduixa”, també amb prosa, amb “Vocabulari privat”; amb contes com “Banc de Fusta” i en els darrers anys amb poesia amb reculls com “Tots els Cavalls”, “Lovely” o el darrer “Pare que fem amb la mare morta”.

Des d’aquell primer premi Sant Jordi, acumula un grapat de reconeixements com el ciutat de Palma el 1981, la creu de Sant Jordi l’any 1999, el Premi Ramon Llull l’any 2004 o la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí l’any 2016 i el darrer, el 54è Premi d’Honor de les lletres catalanes.

Una col·leccionista de paraules, una cercadora de saviesa, que a més, les ha sabut emprar per defensar els drets de la dona, de les classes més humils i treballadores, el paisatge de Mallorca i sobretot la llengua. La llengua, les paraules, diu han estat un motor de passió, de llibertat i de rebel·lia i ara arreplega tots els seus contes (i n’afegeix algun d’inèdit) a “Quasi un miracle”.