La caiguda de les emissions durant la pandèmia augmenta encara més la temperatura del planeta

Els aerosols són un dels principals reptes per determinar l’abast real del canvi climàtic

Imatge d'arxiu.

Segons un nou estudi publicat en la revista Geophysical Research Letters, la disminució global de l’activitat humana, relacionada amb les mesures de confinament viscudes amb la COVID-19, ha permès reduir les emissions de partícules contaminants i gasos a l’atmosfera. Tot plegat ha tengut una repercussió climàtica aparentment contradictòria: l’aire més net és responsable de l’increment de temperatura detectat el 2020 en algunes regions del planeta.

▪ Covid-19 i reducció de les emissions

Els processos de combustió associats a l’activitat humana (industria, transport, energia i canvis d’usos del sòl, bàsicament) alliberen a l’atmosfera gasos i partícules anomenades aerosols. El 2020, amb les mesures adoptades per fer front a la pandèmia, s’ha produït un declivi general de les emissions, precisament en els sectors més contaminants. La pol·lució atenua la temperatura. Sense aquest efecte, s’ha observat un increment de la temperatura a les zones que tradicionalment més emeten i, en especial, als Estats Units i Rússia. Un ascens quantificable: entre 0.1 i 0.3ºC respecte el que seria esperable amb la presència d’aerosols en les mateixes condicions meteorològiques.

▪ Els aerosols i el seu paper climàtic

Els aerosols són partícules, sòlides o líquides, que es mantenen en suspensió a l’aire. No són tan coneguts com els gasos atmosfèrics però també influeixen en nombrosos aspectes naturals, en la salut humana i en el clima. La seva font principal és natural. Milions de tones de material divers arriben diàriament a l’atmosfera on s’escampen gràcies al vent. El seu origen és divers: erupcions volcàniques, pols del desert, cendra dels incendis forestals, sal dels oceans o el pòl·len i altres aerosols biològics en són els exemples més representatius.

Però també poden tenir un origen antròpic. És conegut que els processos de combustió lligats a les activitats humanes generen aerosols i no hi ha dubte que la seva concentració, composició i distribució mundial ha canviat des de l’inici de la revolució industrial. També és prou coneguda la seva interacció amb la radiació solar i els niguls.

Hi ha partícules que tenen un efecte directe, com les de carboni, emeses en la combustió incompleta dels motors i en cremes de biomassa. Són fosques i, per tant, tenen la capacitat d’absorbir els rajos solars i posteriorment re-emetre aquesta energia a l’atmosfera en forma de calor. En definitiva, escalfen l’aire. Però hi ha partícules que tenen un efecte indirecte i en direcció oposada, resultat de la seva interacció amb els niguls, per la qual refreden l’ambient. Un increment de les partícules atmosfèriques sense un canvi en el contingut d’humitat total de l’aire permet que els niguls tenguin més gotes d’aigua però que aquestes siguin més petites. Això incrementa l’albedo del nigul, és a dir, la seva capacitat de reflectir radiació. La radiació reflectida pels niguls ja no arriba a la superfície terrestre i, per tant, no pot ser transformada en forma de calor.

▪ La complexitat del sistema climàtic

L’estudi posa de manifest la influència complexa i sovint conflictiva que tenen en el sistema climàtic els diferents tipus d’emissions. Es basa en simulacions elaborades amb dos dels models climàtics més importants del món: el Comunity Earth System Model, del Centre de Recerca Atmosfèrica dels EUA) i l’ECHAM-HAMMOZ, desenvolupat per un consorci de nacions europees. Les simulacions incorporen les condicions meteorològiques reals del 2020 i el canvi en la concentració d’aerosols. El resultat permet concretar les zones del planeta on més pujat la temperatura i de quina manera ho ha fet. L’increment detectat és més notable a les latituds mitjanes i altes de l’hemisferi nord, no tant als tròpics i escàs a l’hemisferi sud, on les emissions d’aerosols no són tan destacades. Un resultat que reafirma les conclusions d’estudis previs que pronosticaven el repunt de temperatura i que il·lustra de quina manera els aerosols emmascaren i atenuen el vertader efecte d’escalfament provocat pels gasos d’efecte hivernacle.

El canvi climàtic és el resultat de la influència conjunta dels gasos i les partícules en suspensió. Encara que els aerosols afavoreixin el retorn de l’energia solar, el diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle tenen un efecte contrari. Emmagatzemen energia en forma de calor a la part baixa de l’atmosfera terrestre i contraresten l’efecte dels aerosols. O explicat a la inversa: els aerosols emmascaren l’efecte del Co2 i, en la seva absència, la temperatura es dispara.

L’impacte a llarg termini de la pandèmia podria ser el de reduir lleugerament l’escalfament si continua la reducció de les emissions de diòxid de carboni, la principal font d’escalfament actual. Però malgrat la reducció actual, l’any 2020 ha resultat ser el més càlid a nivell mundial des de que hi ha mesures, empatat amb 2016. Un any que dona continuïtat a la tendència càlida global tot i ser un any sense l’efecte del Niño (que augmenta la mitjana de temperatura global). El CO2 es manté a l’atmosfera dècades o centenars d’anys i té una influència gradual i duradora sobre el clima. En canvi, els aerosols tenen un cicle de vida curt, de setmanes, i el seu impacte és més immediat.

Fins ara la ciència explica i quantifica la influència del CO2 en l’escalfament global però no tant la dels diferents tipus d’aerosols. Aquest és, i serà en els pròxims anys, un dels principals reptes per determinar l’abast real del canvi climàtic.