La raça humana té data de caducitat. Estem en el 2008, però poc importa l’any quan una pandèmia sense precedents amenaça amb eradicar a l’home del planeta. Per a molts habitants del Regne Unit, epicentre del brot, el final ja està massa prop com per a pensar en el temps. Pocs dies després que un virus faci la seva aparició, amb úlceres, hemorràgies incontrolables i posterior liqüefacció dels òrgans interns, milions de persones ja estan infectades a Escòcia, focus del virus. El govern no té més remei que declarar aquesta part del país com ”zona calenta” i imposar una quarantena amb l’esperança de contenir el fatal avanç. S’aixequen controls en totes les carreteres, rius i estacions de tren perquè ningú entri o surti d’Escòcia, segellant-la mitjançant una versió moderna de la Muralla de Adriano i armes accionades per control remot. Aïllada de la resta del món, Escòcia passa a ser terra de ningú, oblidada per tots, on el virus té regna solta per a aniquilar a la població que s’ha quedat. Vint-i-cinc anys després, quan es detecta un nou focus del virus en un Londres superpoblat, queda palès que els grans plans del govern no han servit de res.
