El disc de la setmana el dedicam en aquesta ocasió a un dels grans discos de la Nova Cançó que, encara avui, esdevenen de culte i de certificació com una de les fites creatives de Maria del Mar Bonet, tant per la seva ambició poètica com pel seu pes simbòlic en la cultura catalana i balear.
Un disc que apareix el 1977, en plena transició política i en un moment d’efervescència social i cultural enorme que aprofitava les acaballes de la dictadura franquista per cercar la llibertat en tots els sentits, també compositius. És llavors quan Bonet decideix reunir en un sol àlbum la seva recerca sobre el folklore mediterrani, la poesia contemporània i el compromís cívic que ja l’havien convertida en una consolidada veu musical al país i en un fenomen d’èxit gràcies a la publicació de temes com “L’àguila negra” (Bocaccio records, 1971); primera de les composicions englobades dins el moviment de la Nova Cançó en arribar a les llistes d’èxits de l’Estat que, a més, fou guardonada amb un Disc d‘or.
Aquesta projecció comercial, assolida en ple franquisme, li donà una base de públic que faria possible que un disc tan personal i exigent com “Alenar” es convertís en una obra referencial.
Gravació, producció i equip musical
“Alenar” s’enregistrà l’octubre de 1977 als estudis d’Albert Moraleda, un dels tècnics i productors clau del pop i la cançó catalana dels setanta. Els arranjaments varen anar a càrrec del guitarrista xilè Lautaro Rosas, que a partir d’aquest disc esdevindrà un col·laborador central en el so de Bonet durant anys.
El nucli instrumental del disc reuneix músics de primer nivell: Víctor Ammann, Albert i Joan Lluís Moraleda, Ignasi Alcover, Enric Herrera, Salvador Font i Jaume Cortadellas, configurant una banda que mou la cançó d’arrel cap a textures més riques, properes al jazz i al folk mediterrani contemporani.
A més a la peça titular, “Alenar”, hi participa com a convidat el guitarrista flamenc Paco Cepero, afegint-hi un color més amb el que poder dialogar de forma natural amb les arrels àrabs i mediterrànies de la música de Bonet, essent aquesta una de les primeres mostres clares de fusió entre l’arrel pròpia de Balears i els sons Mediterranis que Maria del Mar Bonet convertirà en gènere propi al llarg del temps.
En crèdits de temes com “Nosaltres les dones” hi apareix el productor Joan Molas al si de la maquinària d’Ariola/BMG, fet que situa el disc en una òrbita de producció professional però al servei d’un projecte artístic molt personal. El resultat és una sonoritat càlida i continguda, que evita l’efectisme i posa al centre la veu, el text i el timbre dels instruments acústics.
Poesia, Mediterrani i cançons clau
“Alenar” és també un exercici de diàleg entre cançó i poesia, amb una tria de textos que va de Vicent Andrés Estellés a Edith Södergran, passant per Joan Vinyoli, Francesc Parcerisas i Pau Riba. El disc s’obre amb “Les illes”, sobre versos d’Estellés amb estrofes afegides per la mateixa Bonet, minuts després arribaran vàries de les peces de creació pròpia que destaquen més: “Eivissa” (una evocació intimista de l’illa) i “Temps de calabruix”, on incorpora una estrofa dedicada a la ciutat de València que reforça la dimensió territorial del disc consolidant així tota una declaració de pertinença als territoris de parla catalana i una mirada coral al Mediterrani insular.
“Petita estança”, també de Bonet, està dedicada al fotògraf i amic Toni Catany qui signa a més part de la iconografia visual relacionada amb Bonet. Una cançó convertida alhora en un retrat íntim i en una al·legoria de l’espai creatiu compartit entre música i imatge.
Feminisme, censura i memòria col·lectiva
Un dels moments més significatius del disc és “Nosaltres les dones”, sobre un poema de la sueca Edith Södergran, que esdevé gairebé un manifest feminista en clau mediterrània, amb arranjaments de Lautaro Rosas que subratllen la força col·lectiva de la veu femenina. També hi trobem “Es fa llarg, es fa llarg esperar”, de Pau Riba, que ja a finals dels setanta era destacada per la crítica com un dels punts àlgids dels recitals de presentació d’“Alenar”.
El disc recupera, sobretot, “Què volen aquesta gent?”, cançó composta el 1968 amb lletra de Lluís Serrahima a partir del cas del militant antifranquista Rafael Guijarro, mort després d’una intervenció policial al seu domicili. Aquesta peça, que havia estat censurada i esdevingut un himne de l’antifranquisme, reapareix a “Alenar” amb tota la seva càrrega de denúncia de la repressió, donant al disc un registre obertament polític, fet que ha estat també tret diferencial de la trajectòria de Bonet.
El context polític i social a les Balears
La sortida d’“Alenar” coincideix amb una etapa de gran mobilització a les Illes Balears: el 1976–1977 hi ha vagues potents en sectors com l’hoteleria, la construcció i el metall, i un fort reviscolament del moviment veïnal i del camp. Paral·lelament, s’enforteix l’Obra Cultural Balear i el Congrés de Cultura Catalana té un ampli ressò a les illes, consolidant un moviment cultural que reivindica la llengua i la identitat pròpies després de dècades de cruel repressió per part del franquisme.
En aquest clima, la Nova Cançó —i en particular figures com Bonet, procedent d’Els Setze Jutges— actuen com a altaveu d’una resistència cultural que esdevé també espai de pensament col·lectiu. En aquest espai “Alenar”, amb la seva combinació de paisatge illenc, memòria popular, poesia culta i denúncia explícita, s’inscriu plenament en aquesta onada de recuperació de la veu del poble i de la normalització del català a l’espai públic.
La portada i la construcció d’una icona
Visualment, “Alenar” és inseparable de la seva portada, una fotografia de Toni Catany amb disseny de Francesc Gitard que la pròpia artista qualifica com una de les imatges de disc més recordades del moment. Aquesta col·laboració entre Bonet i Catany, que s’estén durant dècades i ha estat recollida en exposicions com “Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany”, contribueix decisivament a fixar una iconografia de la cantant com a figura mediterrània, serena i alhora combativa.
La imatge de la portada —simplicitat formal, presència del rostre, llum neta— funciona com a extensió visual de la poètica del disc: una aparent calma que amaga profunditat emocional i consciència històrica. En el context d’unes Illes Balears que busquen redefinir-se culturalment en la transició democràtica, aquesta combinació de modernitat gràfica i arrelament local té un impacte simbòlic notable.
“L’àguila negra” i el pont cap a la Nova Cançó de masses
La trajectòria de Bonet als setanta no s’entén sense el pont que estableix entre “L’àguila negra” i “Alenar”. El senzill “L’àguila negra”, adaptació de “L’aigle noir” de Barbara amb versió catalana de Delfí Abella, és enregistrat el 1971 amb arranjaments de Jacques Denjean i es converteix en la primera cançó en català a entrar a les llistes d’èxits de l’Estat, obtenint el Disc d’Or.
Aquest èxit massiu, assolit en un mercat dominat per la indústria espanyola en castellà, demostra que la Nova Cançó pot arribar a audiències molt àmplies sense renunciar ni a la llengua ni a una certa densitat poètica. “Alenar” recull aquest capital simbòlic i el porta un pas més enllà: menys orientat al hit radiofònic, però més cohesionat com a obra, amb una concepció d’àlbum que enllaça la tradició trobadoresca amb la idea moderna de disc conceptual.
Influència duradora en la música catalana i balear
Quatre dècades després, “Alenar” continua sent revisitat íntegrament en directe per la mateixa Bonet i venerat com un “disc de culte, evocador, poètic i transcultural” en cròniques de concerts i reedicions. La cançó titular ha inspirat versions d’artistes joves com Maria Hein, que la traslladen a territoris electrònics sense trencar-ne l’essència, prova que el llegat de Bonet continua irrigant la creació musical en català.
Alhora, l’ombra de “L’àguila negra” persisteix com a record del moment en què una cançó en català va ocupar el centre de l’imaginari pop espanyol, mentre “Alenar” representa la maduresa artística d’una veu que converteix la tradició mediterrània en matèria de resistència i bellesa. Entre totes dues obres, Maria del Mar Bonet ajuda a definir el que vol dir fer cançó en català: un espai on la poesia, la memòria col·lectiva i el risc formal es posen al servei d’una cultura que respira —que “alena”— malgrat la repressió i el pas del temps.
