El debut en estudi que ens permeté entrar en l'univers musical de Miquel Serra
Ens submergim en “Opilions”, el que fou el disc amb el qual començar a entrar en el profund univers compositiu del manacorí Miquel Serra
Autoeditat pel mateix Serra, aquest àlbum és el primer que el compositor fa des d’un estudi d’enregistrament, lloc que amb el temps ha esdevingut una segona casa per aquest compositor.
El disc, que arribaria després del single Dersu Uzala/Segles de mans (editat pel col·lectiu Bubota el qual més tard mutaria cap a segell discogràfic), suposaria tot un revulsiu per la composició illenca de base folk, estètica cantautora i poesia sonora tenyida de psicodèlia.
Una passa endavant en la trajectòria discogràfica després que els anteriors treballs publicats de forma casolana tenguessin de cada vegada més repercussió.
L’arquitectura sonora, la clau de l’àlbum
En “opilions” Miquel Serra fa col·lidir dues coordenades clau en l’estètica sònica del disc: per una banda, la fascinació del compositor per Animal Collective i The Dodos (de qui agafarà la dèria per experimentar constantment en el so del disc) i, per altra banda, la pulsió rítmica i la sensibilitat mediterrània que impregna cada punt d’aquest interessant treball.
Folk lisèrgic, pop psicodèlic carregat de poesia lírica, visual i al·legòrica en la qual demostra ser un disc que no s’acaba d’acomodar mai en un sol registre, sinó més bé, juga amb les intensitats d’una forma dinàmica i coherent.
El primer que marcarà un rumb
“Opilons” serà la base, doncs, des d’on construir un recorregut ple de discos d’una qualitat innegable i d’una manera d’entendre el pop quasi única en el món musical de les Illes Balears. “Roses místiques” (2013), “L’octau clima” (2017), “Una casa és pànic” (2022) en són una mostra del que vendrà sustentat en aquest debut d’estudi d’un enginyer agrícola que quan començava a cantar davant la gent portava fraules per regalar al públic com agraïment de la seva presència.
Discos posteriors editats per Foehn Records, la que es convertirà en la casa de discos de Serra on trobar en el seu catàleg també reeditat aquest disc temps després.
Amb una banda de luxe formada per Miquel Perelló, Jorra Santiago, Sebastià Llodrà i Pep Llodrà, fa possible que la multitud de possibilitats dels seus integrants tengui un espai creatiu enorme en el qual mostrar el talent que hi ha inclòs en el disc i que en directe fou tot un repte d’aconseguir.
Cançons com “ets tu qui m’aporta”, “el que espera” o el dol de tardor present a “Setembre” són l’exemple de com funciona de be la composició de Serra en aquest disc que, amb una ambició sonora molt per sobre de l’habitual en el pop d’aquella dècada, es
Un disc que no perd amb els anys
Una de les coses que podem descobrir escoltant el disc que vos recomanam és que aquest és un treball que no perd qualitat, vigència, presència sonora ni pes argumental amb el temps.
Una petita obra mestra que manté a la perfecció la intimitat de l’origen sonor del seu creador i alhora la psidodèlia i sonoritat professional adquirida per primer cop en un estudi.
