'Horses', quan la poesia va declarar la guerra al rock
Hi ha discs que no només marquen una època, sinó que pertanyen al selecte club dels que la funden. Obres que traspassen el terreny purament musical per esdevenir manifestos vitals, punts de partida icònics per a tota una generació.
“Horses”, el primer àlbum de Patti Smith publicat per Arista Records el 10 de novembre de 1975, n’és un exemple paradigmàtic. Com a debut discogràfic de la seva creadora, Patti Smitj és l’inici de tota una època en la qual contar històries de forma diferent tot coincidint amb el naixement d’una veu musical i combativa que cavalcaria entre la poesia, la contracultura i el rock per donar forma al que més tard s’anomenaria proto-punk.
La padrina jove del punk
“Horses” és el primer disc d’una compositora, poetessa, activista cultural i artista visual que amb aquest treball s’acabaria guanyant el sobrenom de “padrina jove del punk”. Patti Smith va saber cavalcar amb el disc cap a una visió nova del punk dels anys 70, una mirada que després seria el punt de partida de molts discos posteriors.
Per entendre’l, cal situar-se en l’escena novaiorquesa dels anys setanta, un micro mon a part on confluïen els darrers reductes de la bohèmia hippie, la intel·lectualitat de la factoria warholiana i els primers símptomes d’un nou moviment musical proper al punk que encara no tenia nom.
Mon al qual Patti Smith hi arribava sense del tot una desconeguda per al públic nord-americà. Abans d’aquest disc, la creadora nordamericana ja era coneguda en els cercles culturals alternatius gracies a ser coneguda per la seva part insurrecta, contracultural, antisistèmica i extremadament bohèmia. Ella formava part d’aquella mena d’star system hippie on trobar-hi músics com Bob Dylan, Lou Reed, John Cale, artistes com Andy Warhol, Sam Sheppard o poetes com Gerard Malanga, Jim Carroll o William Burroughs.
Una vida punk abans del punk
Amb tot aquell bull d’influències, pensaments divergents i una experiència vital prou “punky”, la traducció en cançons havia de ser com a mínim interessant. I ho és. Estam davant el primer disc punk on el feminisme és un dels seus pilars, i recordem que les temàtiques com aquestes a l’Amèrica del Nord dels anys 70 suposaven una dicotomia molt intensa: per una banda la visió hippie, post Vietnam i pro Woodstock que convertí el disc un referent indiscutible en què emmirallar-se i per altra banda la part ortodoxa, catòlica i encotillada d’una Amèrica profunda que ho veia com tot un desafiament a la societat modèlica clàssica que es pretenia mantenir.
Si un gènere era apte per debutar, musicalment parlant, amb totes aquestes característiques; aquest era el rock. Un àmbit sonor ideal per estrenar-se com a compositora al que Patti Smith arribari de forma natural i on trobaria el bressol i l’energia vital per a tirar endavant. Perquè la vida personal de Patti, marcada per una infantesa realment dura, criada sota una estricta convicció catòlica, que acabaria en un embaràs no desitjat molt jove (als 21 anys) amb la donada en adopció posterior; tendirà en una cançó rock dels Rolling Stones, “Let’s Spend the Night Together”, l’inici de la seva salvació de la depressió postpart que va patir.
So i actitud
Òbviament de rock n’hi ha molt al disc, també un punt de jazz i sobretot: actitud. Una cosa que Clive Davis (el mateix que va descobrir Janis Joplin i qui ajudaria Patti a signar contracte amb Arista) va descriure molt bé dient que “un sol gest amb la mà de Patti Smith transmet més intensitat que qualsevol altre rocker en un show complet”.
I parlant de gestos… No deixa de ser curiós que com a gest sonor mesclat de declaració d’intencions i d’aclucada d’ull al passat de Smith, Patti elegís gairebé per sorpresa començar amb “Gloria”, un tema dels Them encapçalats per Van Morrison; “Jesus died for somebody’s sins but not mine” (“Jesús va morir pels pecats d’algú altre, no pels meus”) és com introdueix Patti Smith el tema en un disc en el qual, de fet, s’hi qüestiona mot la religió, es parla obertament de temes lèsbics (“Redondo Beach”) i ja no entén el capitalisme (“Free Money”) tot anticipant el que durant molt de temps serà part del discurs musical i no musical de Patti Smith.
Un disc viu, també a Mallorca
Aquest discurs s’ha pogut veure i escoltar alguna vegada per les illes en directe. Lloseta, Son Servera, Sa Pobla o Palma han estat llocs on Patti Smith ha interpretat també peces d’aquest treball que manté una vigència enorme encara a dia d’avui.
La portada: una declaració per si sola
Ja des del minut zero d’un disc, que és la portada, aquest treball ja és icònic. La imatge que té, feta pel fotògraf -i tumultuosa parella- de l’època Robert Mapplethorpe mostra ja que la part musical que conté aquell treball és molt intens. En ella, la llum natural il·lumina Patti Smith vestida amb camisa blanca i corbata desfeta, desafiant la masculinitat del moment. Fins i tot s’hi pot veure un borrissol damunt els llavis que va generar discussions importants entre la discogràfica i l’artista, ja que la gent d’Arista trobava que s’havia de treure.
Els còmplices necessaris
Més enllà de controvèrsies estètiques, la música inclosa en “Horses” i els col·laboradors que s’hi troben en el disc són d’un pes important en la música rock alternativa. Un dels principals suports compositius fou Tom Verlaine, del grup Television, amb qui Patti Smith coincidiria compartint residència al famós local CBGB de Nova York, bressol per excel·lència de la bohèmia de l’època. També John Cale (fundador de The Velvet Underground) seria coeditor del disc i músics del pes de Fats Domino o Allen Lanier (Blue Öyster Cult) aportarien dosis de rock, R&B i un poc de jazz a tot aquell treball on el punk es trobaria de cop i volta amb gèneres que semblava impossible que quedassin bé en una mateixa partitura.
Això i les referències clares a Jim Morrison (The Doors), Jimi Hendrix o Janis Joplin varen aconseguir, entre d’altres coses, que aquest fos considerat el segon millor disc d’aquell any, superat just per “The Basement Tapes” de Bob Dylan.
Mig segle després, “Horses” continua galopant amb la mateixa força, la mateixa fúria i la mateixa bellesa indòmita del primer dia cantant sobre temàtiques que no han perdut ni un alè de força.
