Quan el rock va revisitar les arrels d'Eivissa.
Hi ha discos que des del primer moment en què apareixen ja acaben convertits en treballs que transformen el paisatge cultural d’una illa. A les Pitiüses, aquest punt d’inflexió va arribar per Nadal de 2008 quan es posava en marxa “Ressonadors”, un projecte ambiciós que va néixer amb una missió clara: posar al dia el folk eivissenc popularitzat pels mítics UC durant els anys 70 donant-li una revisió enorme des de la potència, la rebel·lia i l’altaveu sonor que només el rock més vibrant del segle XXI podia fer.
Partint d’aquella idea, Ressonadors no volia posar-se en marxa just com un projecte de versions d’UC amb diferents músics eivissencs, sinó que volia anar més enllà. Així doncs, aquell inici de projecte acabaria convertit en l’acta fundacional d’un moviment que, anys després, continua essent part de la banda sonora oficial de les festes populars eivissenques i un imant per a multituds que, gràcies a la tasta engegada per dos noms propis de pes de l’escena eivissenca com són Joan Barbé i Omar Gisbert, varen incorporar a la memòria col·lectiva de les noves generacions cançons com ‘Anàrem a Sant Miquel’ o ‘Jo tenc una enamorada’
L’Origen: Dues ments, una mateixa obsessió.
L’espurna va sorgir de la ment d’Omar Gisbert, qui somiava amb actualitzar el cançoner tradicional des d’un punt de vista sonor diferent i per això contactà amb el seu còmplice perfecte: en Joan Barbé, un multiinstrumentista amb un do innat per als arranjaments i la producció des dels seus Magrana estudis (per on hi passen els projectes mes interessants del pop pitiús)
De fet, Gisbert i Barbé ja es coneixen be de l’època on compartien escenari amb Statuas d Sal, una de les bandes de pop rock més respectades de l’illa comandada per David Serra. La idea era senzilla sobre el paper, però complexa en l’execució: agafar les cançons que padrins i pares havien cantat durant dècades, vestir-les d’elèctrica modernitat i fer-ho des del respecte cap als pioners de la recuperació musical.
Barbé, conegut per la seva capacitat per a tocar des de la bateria fins a la guitarra elèctrica passant per la mandolina o la dolçaina eivissenca, va assumir el repte de produir el so d’un primer disc carregat de grans musics. Un “dream team” eivissenc en el que 16 artistes de l’escena pitiüsa posarien veu a les 13 cançons seleccionades per ‘ressonar’.
Entre aquelles veus que es van sumar a aquesta proposta hi trobam pesos pesants com Joan Marí ‘Murenu’ (veu original dels UC), David Serra (líder de Projecte Mut), Ángela Cervantes, Xomeu Joan, el carismàtic Tito Zornoza, 4 de Copes o fins i tot el mític Gerard Quintana (Sopa de Cabra).
Amb tots aquests músics combinant-se entre ells per dur a terme aquest projecte que el propi Barbé compara amb ‘jugar amb la selecció nacional’, només podia sorgir un treball en el que l’evolució i el respecte per la tradició anessin de la mà a partís iguals.
El propi Barbé es va encarregar tant de l’enregistrament i la producció com dels arranjaments per assegurar que instruments com el tambor i la flauta típiques d’Eivissa poguessin conviure en perfecte harmonia amb les guitarres distorsionades i els baixos potents que domina l’actual cap pensant de Joven Dolores.
El Concert Màgic: La nit que la pluja no va poder amb l’emoció
Si el disc va ser un fenòmen de vendes, el directe va ser una catarsi col·lectiva. La presentació oficial es va fixar per a l’11 d’abril de 2009 en el Parc Reina Sofia de Vila. L’expectació era màxima, però el temps semblava no acompanyar a l’esdeveniment.
Lluny de tirar enrere el concert, la pluja del vespre acabaria per donar encara un aire més èpic a la presentació d’aquelles cançons davant de més de 3.000 persones que, malgrat el diluvi, no es van moure dels seus seients. Vestits amb impermeables o simplement xopats, els assistents van corejar cada tema.
Un dels moments més tendres i divertits de la nit va ocórrer quan Alfredo Marí (dels Pota Lait) va pujar a l’escenari tan nerviós que es va oblidar de llevar-se l’acreditació d’artista. ‘Sa calera’ va sonar potent i emotiva al començament d’un concert en el que com a curiositat, durant l’actuació de Gerard Quintana la pluja va reprendre tant que tot feia pensar que es suspendria tot finalment però el carismàtic cantant català no es va immutar i el públic, lluny de fugir, es va quedar extasiat sota l’aigua.
El llegat d’un projecte que és més que un disc
Ressonadors no és només un LP de revisions musicals, és també un format de concert i un símbol d’identitat. De fet, és un projecte viu encara que ha anat retrobant-se amb el públic de tant en tant sobre els escenaris. Creixent a mida que evolucionava i aconseguint que cada concert fos un èxit rotund de participació.
Un exemple fou l’emotiu retorn al juliol de 2022 al port de Vila davant més de mil persones, on van dedicar el concert als sanitaris i a les víctimes de la COVID o el concert de 2025 com part de les festes de la terra (que podeu veure enregistrat per IB3 més avall).
Aquesta setmana ens centram a recomanar-vos el primer disc del projecte. Pero ens guardam un altre moment per tornar a parlar de Ressonadors ja que amb els anys aquesta interessant iniciativa ha continuat revivint, retent homenatge i mostrant com la música pitiüsa basada en l’arrel pot tenir fàcil relleu generacional; ho ha fet amb dos elapés més “ressona2” i “ressonadors simfònic”.
Ambdós discos també d’una qualitat i una repercussió enormes.
Podeu escoltar el disc complet aquí:
