La irreverència convertida en art pop
Aquesta setmana ens fixam en un treball discogràfic que el 1986 va sacsejar el pop amb una dosi d’irreverència i mala llet britànica sorgida entre el debat que tornava a tenir força al Regne Unit despres de la mort d’Elisabet II.
La ironia, el sarcasme o les referencies culturals que, recuperant l’esperit punk de dècades anteriors s’embolcallava de pop preciosista per mostarar-se en un dels discos anglosaxons més icònics d’aquest genere: the queen is dead, dels The Smiths.
Lluny de ser un treball premonitori —al cap i a la fi, tots hi arribam—, el tercer àlbum de la banda de Manchester va recuperar protagonisme per la seva actitud crítica envers l’establishment britànic. Un esperit que, si bé havia estat abordat amb més agressivitat pels Sex Pistols i el seu God Save the Queen, aquí pren una forma distinta: més elegant, carregada de textures new wave i amb una sensibilitat que acabaria influint decisivament en el britpop posterior dels anys noranta.
Un clàssic forjat entre tensions
El disc va ser compost principalment per Johnny Marr i Morrissey, el tàndem creatiu darrere dels Smiths, en un moment en què la relació entre ambdós ja mostrava senyals de desgast. Els egos, les diferències artístiques i la intensitat emocional pròpia de la banda varen marcar un procés creatiu tan productiu com complicat.
Completaven la formació Andy Rourke (baix) i Mike Joyce (bateria), essencials en la construcció sonora del grup. Les sessions d’enregistrament es varen dur a terme durant el 1985, però la sortida del disc es va endarrerir fins a 1986 a causa de múltiples obstacles, molts dels quals vinculats a la indústria musical. Especialment complexes foren els problemes legals amb el segell Rough Trade Records, que varen endarrerir aquella publicació gairebé set mesos. Drets d’autor, percentatges de royalties o fins i tot permisos per referències cinematogràfiques varen complicar un procés que, com sovint passa amb els grans clàssics, no va ser gens senzill.
Títols polèmics i una portada icònica
Inicialment, Morrissey havia considerat titular l’àlbum Margaret on the Guillotine, una referència directa a Margaret Thatcher, la “dama de ferro”. Finalment, el títol triat va ser igualment contundent però més obert: The Queen Is Dead, una declaració carregada d’ironia i crítica social.
La portada també té la seva pròpia història. La imatge —un fotograma del film L’insoumis (1964) protagonitzat per Alain Delon— va requerir el consentiment de l’actor francès, que no es va mostrar especialment entusiasta a associar la seva imatge amb un disc que, aparentment, “desitjava” la mort de la reina. Tot i això, la decisió de Morrissey es va imposar i la portada va acabar esdevenint una de les icones visuals del pop dels vuitanta.
Cançons que defineixen una època
Musicalment, The Queen Is Dead és un conjunt de peces on la guitarra de Johnny Marr desplega melodies brillants i punyents, mentre que Morrissey signa unes lletres que fugien de la contemplació pop per endinsar-se cap una mirada molt més oberta a temàtiques socials.
Temes com “Bigmouth Strikes Again” exemplifiquen aquest estil, amb frases memorables com “ara sé com se sentia Joana d’Arc a la foguera”, que barregen dramatització, humor i crítica. D’altra banda, la peça titular, que obre el disc, marca el to general amb una actitud desafiant i irreverent.
Però si hi ha una cançó que ha transcendit generacions és, sens dubte, “There Is a Light That Never Goes Out”, una oda melancòlica i romàntica que combina fatalisme i bellesa amb versos ja inscrits en la memòria col·lectiva del pop.
Entre concerts i influència
El disc es va gestar en bona part entre gira i gira, amb un Johnny Marr especialment prolífic que no deixava de generar noves idees. La seva ambició musical aspirava a combinar la immediatesa del pop amb la força dels riffs clàssics del rock i les atmosferes introspectives de formacions com Joy Division.
A les Illes Balears, i especialment a Mallorca, els Smiths han mantingut una notable influència. No és casualitat que propostes locals i esdeveniments culturals, com col·loquis o concerts tribut, continuïn revisitant el seu llegat. Formacions com Models Slaves han arribat a versionar en directe temes d’aquest mateix àlbum, evidenciant la seva vigència dins l’escena alternativa.
Un llegat intacte
The Queen Is Dead va ser el penúltim disc dels Smiths abans de la seva separació el 1987. Tot i la curta trajectòria de la banda, el seu impacte ha estat enorme, i aquest treball en particular continua considerant-se una peça clau dins la història del pop britànic.
Amb la seva combinació d’intel·ligència lírica, innovació sonora i una dosi justa de provocació, el disc ha demostrat que la crítica social també pot venir embolicada en melodies irresistibles. I és precisament aquesta dualitat —entre la bellesa i la irreverència— la que manté viva, dècades després, aquella llum que mai s’apaga.
