La rebel·lió nordamericana feta LP
Torn per fixar-se en un dels grans discos editats per Tom Petty al llarg de la seva extensa i profitosa carrera musical.
“Damn the torpedoes”, arribaria el 1979 amb ABC Records per a confirmar Tom Petty i el seus Heartbreakers com un dels referents indiscutibles de la forma tradicional de fer rock americà. Un estil sonor que, tenint com marc d’aparició el final dels anys 70, feia més que complicat trobar-lo entre les propostes de pes del moment en que sortia aquest àlbum.
De fet, degut a això, la música d’aquest compositor de Florida va trobar més repercussió inicial al Regne Unit on, contràriament al seu país, es tornava a cercar l’essència del rock que als EEUU ja passava més desapercebuda degut a la competència d’altres generes nous com el punk, el hard rock o el nou pop que ja deixava entreveure com sonaria la dècada següent.
Un disc nascut de la dificultat
Abans d’aparèixer el disc que ens ocupa, la història personal i musical de Tom Petty passaria per un dels moments més complicats de la seva trajectòria. El 1978, quan el nordamericà començava a polir el que després seria aquest disc, ABC Records (el segell on Petty havia debutat amb un gran àlbum homònim el 1976 i amb el qual havia sorprès a crítica i públic amb un segon Lp anomenat “You’re gonna get it”) es va trobar de cop i resposta immers en un procés judicial contra el segell que acabava de convertir-se en la seva nova companyia discografia: MCA Records.
MCA va adquirir ABC amb la intenció de quedar-se amb l’autoria de les cançons de Petty i els drets editorials dels Heartberkaers, a la qual cosa Petty no volia renunciar convertint aquest moviment econòmic en un calvari personal i musical.
Mentrestant, la gestació del disc continuava pel seu difícil camí; un procés complicat en el que a punt va estar Tom Petty de desaparèixer com artista i que finalment apareixeria com un revulsiu musical que contestava, així, la forma de fer musica rock per a masses dels anys 70, revisant des d’una òptica més clàssica la manera de construir cançons entre aquest estil.
Tan alta era la confiança de Petty en les seves composicions que no va esperar a guanyar el judici contra la seva discogràfica, sinó que va tancar-se a l’estudi d’enregistrament per fer el disc (pagat per la seva butxaca) que l’havia de confirmar després com compositor de referència mundial.
Damn the torpedoes és, a més a més, un títol que evoca l’almirall David Farragut durant la batalla de Mobile Bay de 1864, en plena guerra civil als EEUU. Un militar descendent de Jordi Farragat Mesquida, capità mercant nascut a Menorca. Així que aquest disc és una mica balear a la seva manera.
La rabia convertida en èxits atemporals
Més enllà de l’anecdotari illenc, el cert és que la gestació del disc sí que fou una petita guerra en la que els drets editorials, les diferències personals i les complicacions musicals influiren en el devenir de la creació que, al final, esdevingué un revulsiu a tots els efectes.
Pel camí tortuós del disc, es quedaren varis elements propers a Petty en les primeres cançons del músic; un d’ells, Denny Cordell, el seu primer productor va deixar pas a qui després acabaria convertint-se en una peça clau en l’èxit del disc, Jimmy Lovine, el qual -com productor- aconseguiria un so per al disc equilibrat i capaç de passejar entre dècades diferents amb la tranquil·litat de ser un clàssic de la música pel qual mai no hi passa el temps.
D’instrumentació senzilla, equilibrada i adient al missatge comú que transmet l’autor a través de les diferents cançons, aquest és un dels discos considerats imprescindibles en la trajectòria d’un músic valorat extraordinàriament al seu país, i gaire bé relegat a un segon pla als mitjans més mediàtics d’Europa.
L’èxit final i el reconeixment de Petty
De so impecable, “damn the torpedoes” aconseguiria arribar als primers llocs de les llistes de vendes més ràpidament del que alguns crítics havien pronosticat. Això va acabar per capgirar la situació de Petty dins la seva nova casa discos, MCA, amb la que havia començat tan malament fins el punt que el compositor de clàssics com ‘Even the losers’, ‘Refugee’o ‘Here comes my girl’ es convertiria en un dels noms clau i intocables d’aquell segell.
Bob Dylan, Bruce Springsteen o Johnny Cash, són noms que en els EEUU estan al mateix nivell de popularitat i respecte que el de Tom Petty perquè de les partitures de Petty han sorgit alguns dels èxits més importants del pop americà, emmarcat en allò que els ianquis denominen “adult pop” o “aor”.
Aquests noms guarden una relació musical, social i històrica que els ha permès ser tan importants en la música com són, ja que tots ells han estat capaços de superar modes, passar per damunt grups que arribaven al mercat amb ànsies de llevar-los protagonisme i posar ordre en l’enorme univers musical del rock que tantes vegades a sofert canvis de rumb.
Cal recordar que “Damn the torpedoes”, és junt “Hard promises”, “Wildflowers” o “Echo”, un dels més intensos i lloats de la història musical d’aquest artista.
De fet, gaire bé aquest és un disc de grans èxits, ja que des de “refugee” fins “louisiana rain” el disc és una correlació de hits en sí mateix convertits en referents del rock de totes lels temps.
Només “the wall”, el disc de Pink Floyd, va ser capaç d’impedir que “damn the torpedoes” fos el numero 1 indiscutible de les llistes d’exits americanes i europees, tot i que aquesta és una anècdota que no desmillora en absolut el producte final, considerat com un dels 500 millors discos de tots els temps.
Les claus del disc
Honestedat, senzillesa, claredat d’idees, composicions fregant la perfecció i una enorme repercussió musical, de crítica i de públic, converteixen aquest àlbum, en un dels que són necessaris escoltar algun dia per entendre el rock americà de la dècada dels 70.
Aquest, a més, és un disc en el que a part de Tom Petty, hi trobam Mike Campbell, Benmont Tench, Ron Blair, Stan Lynch, Donal ‘duck’ Dunn, Phil Jones i Jim Keltner, conformant la banda que el fa possible i sense la qual Tom Petty no seria el gran músic que és encara ara.
Àlbum enregistrat al Sound city de Val Nuys i Cherokee Studios de Hollywood, considerats com dos dels millors estudis d’enregistrament dels EEUU, “Damn the torpedoes”, que va estar a punt de portar a la bancarrota al propi Tom Petty, acabà per aprofitar aquest problemes legals, econòmics i personals per donar-li més empenta encara a l’enregistrament del millors disc de rock dels 70.
