Periodista versàtil i apassionat. Joan Sitges gaudeix de l’ofici com un artesà: creant peces des del no-res, amanyagant amb cura tot el procés i jugant amb la màgia de descobrir el producte davant dels oients.

És una de les veus del programa d’IB3 Ràdio Del Camp a la mar, que al gener ha encetat nova etapa: ara amb Rosa Ferriol com a companya a les ones i estrenant nou horari, els diumenges a les 7 del matí.

Fa un any que ets al capdavant del Camp a la mar. Pensaves mai tenir el teu propi programa sobre el sector primari?
Mai no ho hauria pensat i n’agraesc l’oportunitat, ara amb Rosa Ferriol com a companya. Ens apassiona reflectir les històries que la gent viu i poder ser un altaveu d’allò que passa a la nostra societat. En el meu cas, conec el món rural i ramader des de petit, però sempre l’he mirat de coa d’ull, només hi he ajudat quan em necessiten. Ara bé, m’agrada reivindicar-lo i explicar que no és un món de folklorisme, rondalles ni de gent que mai no ha trepitjat l’asfalt, sinó que és un món de futur.

 Hi ha realment una generació de joves potent per prendre’n el relleu?

Sí. Els joves se’n senten seduïts. Una prova d’això són les matrícules als estudis de formació professional agrària, que han augmentat moltíssim, i que fan que hi hagi esperança cap a la diversificació econòmica de què tant sentim a parlar. A les Balears no crearem un parc tecnològic ni enviarem coets a l’espai. Té més sentit que si som potents en turisme i venem paisatge, en tenguem cura. I que darrere de la postal dels ametlers florits i hi hagi una realitat de gent que pot viure de vendre ametles perquè són les més bones del món. No hi ha el camí fet, se n’han de fer molts d’esforços i hi ha d’haver ajudes reals per aquests projectes que són de futur.

El confinament ha ajudat a fer valer el comerç de proximitat i el producte local o ha estat només un miratge?

El producte local va viure un boom durant el confinament i s’havien de fer molts esforços per arribar a tota la demanda. Però supòs que els humans som gent d’hàbits, i amb la reobertura s’ha tornat a la situació d’abans. Hi ha gent que va descobrir el comerç de proximitat durant l’inici de la pandèmia que encara n’és usuària, però molts no l’han tornat a trepitjar.Hem de ser conscients del poder que tenim com a consumidors, que quan compres tens l’opció de fer forta una economia totalment injusta, que et du taronges de l’altra banda de l’Atlàntic i que és terriblement insostenible. O, per altra banda, ajudar a sobreviure el sector, a tenir unes illes molt més guapes i productives, a tenir sobirania alimentària i no un rebost amb teranyines.

Es deixa morir aquest món?

Crec que darrerament s’han fet esforços perquè no sigui així, però avui dia costa molt a escala econòmica i empresarial tirar endavant una nova explotació agrària, ramadera o una barca de pesca. Implica una inversió prèvia molt forta i has d’esperar molt a tenir-ne rendiment. Si no tens ajuda de la família o d’un veïnat que et cedeix terra, un vaixell o te’n dona les eines és gairebé impossible. Hi ha ajudes, però s’haurien d’adaptar més a cada territori i a la seva especificitat.

 Quin és el paper de la dona en el sector primari?

Un dels reportatges de què em sent orgullós és un dedicat al dia a dia de la dona rural. Ens vàrem proposar trobar un bon enfilall de dones joves, de mitjana edat i grans que ens explicassin què ocorre en aquest sector. I oi tant que el vàrem trobar i amb moltes ganes! Les pageses més grans, de més de 80 anys, insistien en el fet que les dones sempre hi han estat, si l’home llaurava, la dona esterrossava, fent la feina d’igual a igual. I aquesta igualtat que pensam que mai no ha estat existit a fora vila i a la mar, sempre hi ha estat. És una visió un poc ciutadana.

Què has après amb el programa?

Que hi ha un sector viu, que batega per decisió pròpia, perquè creu que hi ha futur, tot i la manera injusta que els tracta l’economia actual. Més de vegades de les desitjades han de vendre productes per davall del preu de producció. Qualsevol altre sector tancaria en aquesta situació i no ho fan per passió. També he après que es necessita modernitzar el sector i fer-ho compatible amb un estil de vida normal i saludable. El futur no és que cadascú tengui la seva granja, el seu obrador per fer formatges o el seu molí… sinó que es tracta de crear xarxa, complicitats i compartir el que suposa una gran despesa. Hi ha cooperatives que funcionen molt bé. Solem tenir reticències a posar instal·lacions en comú o a fer una explotació col·lectiva per reduir despeses. Així faríem el sector més potent i assoliríem la capacitat de compartir. Com és que no ho feim, en aquest mercat tan difícil?

Acaba la frase… Sant Antoni és?

El patró dels animals i dels pagesos. És una festa molt sentida tant a Artà com Manacor i a sa Pobla i a altres llocs de les Illes. Com a manacorí puc dir que és l’essència del meu poble. Abans no era el que és ara. Havia patit una certa decadència. Crec que Sant Antoni ens ha ajudat a entendre el nostre origen com a societat, és la feina damunt la terra, a la mar i amb els animals. Que venim d’aquí i que també tenim altres arrels en aquest món. És mirar l’essència d’allà on venim, entendre, estimar i celebrar la nostra identitat.

Creus que certs aspectes de la festa han quedat desfasats?

Un 10 per la feina que ha fet el patronat de Sant Antoni, perquè segurament sense ells les festes de Sant Antoni es resumiríen a tenir una careta penjada damunt del bar de copes i durant molts anys n’han recuperat l’essència, intentant que la festa no s’embruti. Ara bé, tothom ha de ser conscient que una tradició no és immutable, i que les festes també ho han de ser. No té sentit frenar la incorporació de les dones. Les nines d’avui dia han de poder dir jo vull ser el dimoni gros. És forassenyat fer una festa amb doblers públics sense que hi hagi una mínima estratègia d’igualtat en tots els sentits.

Quin reptes creus que té el periodisme damunt la taula?

Per una banda, lluitar contra el descrèdit de la professió i, per l’altra, ser creïbles a les noves generacions, que ara no compren diaris i s’informen a través de les xarxes socials. Hem d’aconseguir que tenguin esperit crític. Tristament ara la veritat cotitza a la baixa.

La premsa escrita a les Balears passa per una situació molt dura. Com creus que es pot solucionar?

És una situació molt trista perquè veus que gent molt professional i preparada, que feia feina des de la passió, que és allò que mou el món, queda de cop sense feina i els lectors sense un referent. Al mateix temps entenc que els diaris són empreses privades i no monges de la caritat, que són uns mitjans que han de fer front a la despesa del paper, a la crisi de la publicitat i al fet que, cada vegada més, la gent no compra premsa escrita. Per això, se n’han de cercar fórmules. Però no deixar escapar el talent, o millor dit, fotre-li una coça. Els periodistes ens hem de mobilitzar tots perquè la situació ens fa més pobres com a periodistes i persones.

La Part Forana té el pes i el reconeixement que es mereix en els mitjans de comunicació?

No el té en absolut. Simplificant, em sap molt de greu que les úniques excuses que hi ha per agafar cotxe i mobilitzar periodistes a la Part Forana siguin un succés o per festes. A totes les Illes hi ha un caliu que es mou que dona peu a contar tantes coses guapes que les ciutats grosses en poden aprendre. Em fa ràbia que tot això passi desapercebut i que després qualcú s’amolli un pet a la Plaça Major de Palma i sigui portada de tots els mitjans.

La premsa local tampoc no viu un molt bon moment. Són poques les publicacions que sobreviuen.

És clar que la crisi del paper existeix i no tota la premsa local aconsegueix tirar endavant, però les revistes locals juguen un paper fonamental per estructurar i dinamitzar el poble. Sense una revista, una ràdio o una tele local serem més pobres. Crec que hi ha esperança, algunes revistes tenen el suport de col·lectius i d’altres es reformulen com a propostes digitals.

 Quin altre programa t’agradaria fer a IB3?

M’agrada molt l’art contemporani (a partir del segle XIX) i el patrimoni. M’agradaria poder abordar-lo a IB3. Tenim artistes que exposen en l’àmbit internacional que viuen a pobles precisament i van a cercar el contacte més proper amb la natura i els veïnats de tu a tu. Crec que és una realitat que resta per explorar.

 Ets un periodista molt versàtil. Has treballat a premsa, ràdio, gabinets de comunicació. De tot el que has fet, on et sents més còmode?

No vull ensabonar ningú, però em quedaria amb la ràdio. Perquè no hi ha trampes. El que la gent et conta és el que després sona a les ones. I també m’agrada molt el seu afegitó tècnic: aconseguir talls de veu, fer que soni bé, compondre una peça en base a unes declaracions reals. Jugues amb màgia.