Entén el periodisme com una manera de viure. De dilluns a divendres recorr Mallorca amb el programa ‘Al Dia’ a la recerca d’històries i notícies per apropar-les als oients d’IB3 Ràdio. Només en el darrer any, amb el seu micròfon, ens ha traslladat una realitat que mai no pensàvem que sentiríem: una pandèmia aturant el món, la lluita per sobreviure o la crua soledat del confinament.

Periodista totterreny, Joana Maroto ha treballat en diversos programes d’IB3 Televisió com La mirada, Temporada alta, Tal com som i també a IB3 Notícies; a més, a IB3 Ràdio ha format part de l’equip de Múltiplex.

-Ets reportera, t’acostes a la notícia allà on sigui i expliques als oients d’IB3 Ràdio el que passa. Creus que fer-ho en temps de pandèmia era més necessari que mai?
Sí, un servei públic molt necessari. Era molt important acostar a la gent el que ocorria, sobretot els primers dies en els quals no es podia sortir al carrer. Trescàvem per tot Mallorca. Hem arribat a contar que l’aeroport era completament buit, les carreteres desertes, hem explicat històries de gent que ho ha superat, d’emprenedors que es reinventen per tirar endavant… Històries molt properes i molt socials. Històries en primera persona.

-Diries que la clau de l’èxit del programa ‘Al Dia’ és precisament la proximitat?
Totalment. Durant aquests mesos de pandèmia, hem procurat arribar a totes les històries de les Balears. Ser els ulls d’aquells que no podien sortir, contar històries de gent que ha hagut de conviure amb aquesta situació i gent que ha estat malalta. Hem anat a escoles, bars, restaurants, centres de salut, hospitals… Amb això gaudesc! Trescar i trobar històries per contar a la gent.

-De totes les històries que has explicat durant la pandèmia, quina és la que més t’ha marcat?
Quan tots encara estàvem confinats, vaig poder parlar amb Rosario. Una dona que ha superat la Covid-19, després d’estar un temps ingressada a l’UCI. Té tres filles, una de només tres anys. Em va impactar i emocionar moltíssim que m’explicàs la fortalesa amb la qual ho havia viscut. No vaig plorar davant d’ella, però quan vaig sortir de casa, no ho vaig poder evitar. Perquè vaig pensar que era molt dur per una mare estar tants de dies separada dels seus fills, tota sola a un hospital, sense saber si se’n sortiria. El primer que va fer quan li varen donar l’alta, va ser anar a veure la mar amb les seves filles.

-Com creus que s’ha d’afrontar el periodisme en l’era post-Covid?
Ha de ser un periodisme rigorós i sensible. Sensible en el sentit d’adonar-te que hi ha molta gent en situació de vulnerabilitat, exclusió social i que nosaltres tenim una petita missió que és ajudar, donar veu i aconseguir que la societat s’impliqui en aquesta situació. Això ha d’anar acompanyat de tecnologia i mitjans.

–Has treballat a televisió i a ràdio. Si haguessis de triar un mitjà de comunicació, quin escolliries?
No sabria triar. A la ràdio de vegades he enyorat ser a la tele i, quan era a la tele, enyorava molt ser a la ràdio. Però sí que és veritat que a la ràdio em sent molt còmode, em sent a ca meva totalment i és on vaig començar i on he crescut.

-Què et queda pendent de fer a IB3?
Presentar les campanades! No sé quan serà, però, per favor, les vull fer. L’any passat, Pep Suasi i jo vàrem anar a Cort i férem unes falses campanades per IB3 Ràdio.

-Amb qui t’agradaria fer-ho?
Amb molta gent. Però sobretot amb Rafa Gallego o Pep Suasi. Amb Rafa sempre feim la broma en antena de “Començam la campanya Maroto i Gallego, campanades IB3” i m’agradaria que qualque pic fos una realitat.

-Què has aconseguit que pensaves que no assoliries?
Som una persona molt sentimental i de llàgrima fàcil i he aconseguit, amb el temps, mantenir les maneres davant el micròfon i després, a ca nostra, plorar si fa falta. Plantar-me davant el micròfon i que tots els mals fugin. Ser la persona que he de ser davant el micròfon i fer el que toca fer.

-Un somni per complir?
M’agradaria tenir el meu propi programa. No només per ser-ne la presentadora, sinó per tenir el meu propi projecte. Tota la vida he fet els projectes dels altres, i s’han convertit en els meus perquè m’hi he implicat, però em faria molta il·lusió algun dia tenir el meu propi projecte.

-Qui és el teu referent?
Podria dir molts noms de referents, però, per damunt de tot, el meu referent és ma mare. M’ha ensenyat que l’esforç i la constància són importants per aconseguir allò que volem. Sempre m’ha fet costat i sempre ha demostrat ser una lluitadora.

-De petita somiaves en ser periodista?
Totalment. De petita ja jugava a fer informatius. Ho tenia molt clar. Vaig provar d’estudiar educació social a la UIB, que és una carrera preciosa, però sabia que realment no era el que volia fer. Un any després, vaig partir cap a Barcelona a estudiar producció audiovisual.

-Quina ha estat la teva taula de salvació durant la pandèmia?
Durant la pandèmia ha estat la feina. M’ha permès estar en contacte amb el món, encara que el món no hi fos. Però sempre la meva taula de salvació és la família. Al final, la feina t’omple, però és la família qui et dona escalf, encara que sigui lluny.

-Què és el que més enyores d’abans de la pandèmia?
La llibertat de poder decidir el que vull fer sense restriccions ni impediments. Per exemple, poder agafar un avió i partir allà on sigui. Ara, per responsabilitat, no ho faig.

-Què és el que sap poca gent de tu?
Que m’encanta tocar la bateria. Tota la vida m’havia fet moltes ganes fer-ho, però de petita al meu poble era difícil accedir a classes i ho vaig deixar fer. Però, quan vaig fer 27 anys, vaig dir: ara és el moment! I me’n vaig treure l’espina. Vaig anar a classes dos anys i vaig fer qualque audició.