Illes Balears
L'escriptora Paloma Sánchez-Garnica ha presentat el seu darrer llibre, 'Últimas tardes en Berlín', finalista del Premi Planeta, a Palma
04/05/2022
16
L’escriptora Paloma Sánchez-Garnica ha presentat aquest dimarts horabaixa el seu darrer llibre, Últimas tardes en Berlín, finalista del Premi Planeta, a la Casa del Libro de Palma. Sánchez-Garnica, que hi ha participat per videoconferència, ha fet de mestra de cerimònies del Club de Lectura que tot just es reprèn a la llibreria. Es tracta d’una escriptora consagrada i un dels grans referents del panorama literari actual. La novel·la arrenca quan Yuri Santacruz assiteix al nomenament com a canceller d’Adolf Hitler, quan només fa uns mesos que ha arribat a Berlín després de fugir, amb part de la seva família, de San Petersburg. La revolució els asfixià i deixà sense res i al llarg de la novel·la, cercar la seva mare i el seu germà petit, que no van poder sortir del país, és una de les seves prioritats. Sobreviure en temps convulsos també es converteix en urgent. Enmig de la guerra i el dolor, també hi ha lloc, però, per a l’esperança i l’amor.
Pregunta: La novel·la, després ho desgranarem, parla d’amor, de guerra, de lluita, de supervivència… Amb tot, trasllada el lector als anys de la Revolució russa i a una Alemanya arrasada pel nazisme. Paloma Sánchez-Garnica és llicenciada en dret i història. Com s’afronta una novel·la amb una temàtica tan complexa i que ha centrat tants de llibres i tractats? Fa respecte ambientar una novel·la en una època com aquesta?
Resposta: A mi em va fer molt de respecte sobretot la part de la història russa. Després d’escriure La sospecha de Sofía em va sorgir la curiositat d’entendre com es va arribar a tot allò; què va fallar perquè succeís el que va succeir per tal que Europa tornàs a bolcar-se en una II Guerra Mundial. Aleshores se’m va creuar una lectura que va canviar la meva mentalitat. Una amiga em va dir que es volia llegir Archipiélago Gulag de l’escriptor rus Solzhenitsyn i va ser com si se m’encengués una bombeta. Em vaig fer amb els tres volums i els vaig llegir durant l’estiu previ a la pandèmia. Va ser aleshores quan vaig pensar que havia d’escriure sobre tot allò, que havia d’entendre tot allò també. Estava entre l’ascens del nazisme dels anys 30 i tota aquesta part de la història soviètica. Els alemanys ho van documentar tot, hi va haver els judicis de Núremberg… van ser els vençuts de la guerra i ho sabem tot. Però del costat soviètic tot és molt opac. L’estalinime va ser un dels grans vencedors de la guerra i Stalin digué que als vencedors no se’ls demana que retin comptes. Tot el que va suposar per als seus ciutadans l’estalinisme, les conseqüències d’aquella etapa que va de l’any 23 fins al 54 va quedar en silenci, a l’oblit. Tota aquella part de la història em feia molt de respecte però hi va haver dos fets que em van ancorar a la història. Una cosina meva fa feina a l’ambaixada russa -ella és traductora- i em digué que m’ajudaria amb tot. El senyal definitiu va arribar el 14 de març del 2020 quan es decretà l’estat d’alarma. No vaig tenir més remei que asseure’m i enfrontar-me a la història.
Pregunta: Com s’afronta el procés creatiu d’una novel·la com aquesta?
Resposta: Jo tenc una idea al cap, del que vull escriure, del que vull contar. Començ a llegir com si analitzàs el terreny. I ho faig de manera caòtica, tenc molt de llibres oberts… i en un moment determinat tenc una palpitació de començar a escriure. Això és un ofici i la inspiració t’arriba fent feina i per això sóc molt disciplinada. Me pos a escriure tots els dies d’una forma molt constant. Això sí, necessit allunyar-me a 600 quilòmetres de Madrid, al sud, a prop del mar. Només així puc escoltar els personatges i que ells em vagin explicant la història. Jo mai no sé que m’explicaran cada dia quan me pos a escriure: vaig descobrint la història a mesura que vaig teclejant. Els personatges van arribant a la meva vida, jo sempre dic que és com si toquessin la porta de ca meva. Uns em diuen el seu nom i cognoms i me conten tota la seva història; d’altres entren i s’instal·len; d’altres només em diuen el seu nom i no en sé gairebé res d’ells… Al principi no ens coneixem gaire, i no saps ben bé com reaccionar, però a poc a poc van dialogant, empoderant-se fins que arribam al final de la història després de mesos de caminar plegats. Aquests personatges canibalitzen la meva vida i són al meu pensament constantment. Després comencen les relectures, quan ja els conec, ja sé què els passa. Fins que arriba el moment que la meva editora em diu la frase “Paloma, ja no pots canviar res més”. Aleshores els personatges se silencien, ja no puc tornar a parlar més amb ells, i a poc a poc, van partint de la meva vida. El llibre que surt publicat, ja no em pertany. Aquest és el cercle màgic: jo començo una història i cada lector la tanca.
Pregunta: Comentes que la novel·la sorgeix de la teva pròpia curiositat, sobretot d’entendre el nostre passat. Retratar els totalitarismes els despulla? Perquè el llibre es pot llegir en clau contemporània…
Resposta: La literatura, la lectura, ens ofereix la capacitat d’entendre el nostre passat, d’entendre el que vam ser, d’on venim. Li vaig escoltar dir a Eduardo Mendoza, i em vaig quedar prendada de la frase: “jo escric per aprendre”. A vegades quan llegeixo va tot a un sac sense fons, però quan escric puc relacionar fets, analitzar tot allò que he llegit i em permet centrar-me en aquella història que estic contant. Sempre tenc la sensació que jo no trio les històries que escric, sinó que les històries em trien a mi i el que em mou és la curiositat d’entendre. No em centro en grans personatges, me centro en gent corrent, a qui les seves decisions afecten només a l’àmbit més privat, com els succeeix a la majoria de mortals. No tenia la intenció d’entrar a les trinxeres, tampoc. El relat d’aquest temps no és el dels grans personatges, sinó el de la societat, dels comerciants jueus, els dels veïns… En tot cas, som una societat molt ben estructurada, vivim a un estat de dret des de fa moltes dècades… Podem tendir a pensar que els mals i les tragèdies del passat no ens poden afectar i ens equivocam… Deia Primo Levi que l’horror de l’holocaust és impossible entendre’l però és una obligació analitzar-lo i entendre’l perquè les ments poden tornar a ser abduïdes. De fet, quan Hitler parlava en públic se l’aplaudia i se l’admirava. Levi va dir aquella frase “va succeir i pot tornar a succeir en qualsevol moment i en qualsevol lloc”. Potser no amb els mateixos mètodes, però sí amb els mateixos resultats nefastos del passat, i ho veim ara a Ucraïna. Hi ha llocs al món on persones com nosaltres viuen en sistemes polítics que no els permeten actuar de forma lliure. L’única cosa que podem fer és formar-nos com a societat crítica, i això ho aconseguim a través de la lectura. Els llibres ens obren la porta a la llibertat.
Pregunta: Al llibre, pares atenció a un tema poques vegades tractat en profunditat: els abusos sexuals dels quals són víctimes les dones i nines que sobreviuen a la guerra.
Resposta: Des del principi tenia clar que volia contar les conseqüències de la guerra des de la mirada de les dones, que sembla que són les grans oblidades perquè no van al front. Hi va haver horrors a tota Europa però em centro a Berlín, en aquelles dones i nines de l’any 1945, quan la ciutat era bombardejada a totes hores i elles vivien en soterranis i búnquers i patien pel que vendria. L’exèrcit rus va arribar primer a Berlín, ja que els aliats van permetre a Stalin enderrocar el nazisme. En arribar, l’exèrcit pren les dones com a botí de guerra i afany de venjança, i són violades sistemàticament. Es diu que el 90% per cent de les dones entre 10 i 90 anys van ser violades. I aquestes dones, que estaven soles, van haver de normalitzar aquesta tragèdia i protegir-se per sobreviure. Quan la tragèdia va començar a remetre van haver de callar per no ser repudiades. No van ser considerades com a víctimes, ja que occident va banalitzar aquests fets perquè formaven part de la població vençuda: eren dones alemanyes i se les considerà també culpables. Malgrat tot, elles van ser les que van mantenir el batec de la societat i van recuperar a poc a poc la normalitat, sense dir res.
Pregunta: Et va sorprendre la polèmica que hi va haver amb els pseudònims en aquesta edició del Premi Planeta, quan es va saber que darrere el nom de Carmen Mola hi ha tres homes escriptors?
Resposta: Jo crec que va ser tot molt més senzill del que es va dir. Ells s’ajuntaren, perquè ja havien publicat individualment, i mai no van poder imaginar el que passaria després. Són molt respectuosos i jo de veres crec el que expliquen, que sense pensar-hi gaire sorgí la idea de dir-se Carmen Mola, i així va ser. El que em va remoure molt van ser determinats comentaris que apuntaren que s’havien posat un pseudònim de dona perquè les dones tenim més possibilitats de publicar i no és cert. Jo no vull aquesta condescendència, aquest paternalisme, una altra vegada. És cert que estam venent molt, però això passa perquè feim bones històries. No té res a veure si ens deim Dolores, Maria o Paloma. Hem arribat tard, però hem arribat, moltes, trepitjant molt fort. I a la gent li arribam, però no pel nostre nom, sinó per la nostra feina.
Pregunta: A la novel·la, hi ha guerra i conflicte, i per tant, dolor. La supervivència es torna urgent. Però també hi ha esperança, la del protagonista de retrobar-se amb la seva família i de continuar vivint amb normalitat al costat de qui més s’estima.
Resposta: L’ésser humà en els moments més devastadors sempre pot ressorgir gràcies a l’amor, en sentit ampli, i l’amistat. Per documentar-me vaig llegir un llibre de Viktor Frankl, El hombre en busca de sentido. Frankl, psiquiatra d’origen jueu, explica la seva història als camps de concentració. Ell va observar que les persones que sobrevivien a llocs tan humiliants com els camps de concentració, no ho feien per estar ben alimentats, sinó perquè tenien un sentit. Ja sigui l’esperança de trobar-se amb qualque ésser estimat, un projecte al cap que els mantenia en vida, o una poesia que s’anaven repetint mentalment… En el moment que això desapareixia s’arraconaven i morien en poques hores. La força per sobreviure i enfrontar-se a la mort és el sentiment de l’amor, i de l’amistat. Això és el que ens ennobleix i ens dona força com a éssers humans.
Pregunta: És possible ser escriptora sense ser lectora?
Resposta: Es pot ser un gran lector sense ser un gran escriptor, però mai no es pot ser un gran escriptor sense ser un bon lector. La lectura és d’allò de què es nodreix l’escriptor: no hi ha escoles ni forma d’aprendre a escriure si no és escrivint -l’escriptura és un ofici- i sobretot llegint. La meva forma d’entrar a l’escriptura és fent una lectura prèvia al tema al qual dedicaré la novel·la. Llegesc per aprendre, per entendre, per captar vocabulari, estil narratiu, perfils psicològics… Tot això ho trec de la lectura, si no llegeixes estàs molt nuu davant l’escriptura. En narrativa és molt difícil arribar a ser un bon escriptor si no llegeixes, la poesia té uns altres mecanismes.
04/05/2022
El vent fort impossibilita l'actuació dels mitjans aeris i l'Ajuntament d'Andratx ha habilitat la sala de plens per als veïnats desallotjats
L'alerta taronja continua activa a les Balears per fort vent i mala mar
S'ha detingut l'home que viatjava amb la víctima i han avisat la Policia Nacional. La policia científica i Homicidis hi fan feina
