Illes Balears
'El poder del perro', de Jane Campion, podria ser el primer film de Netflix a guanyar l'estatueta a Millor Pel·lícula
26/03/2022
/EFE
22Aquest diumenge, a la 94na entrega dels Premis Oscar de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood, El poder del perro de la directora neozelandesa Jane Campion, pot convertir-se en la primera pel·lícula de Netflix a guanyar l’estatueta a Millor Pel·lícula. A la desconstrucció en clau femenina del western de Campion, la varen precedir grans propostes com El irlandés de Martin Scorsese, Historia de un matrimonio de Noah Baumbach o, la darrera, Mank de David Fincher. Cap d’elles no va poder alçar-se amb el guardó més important del cinema.
L’Acadèmia de Hollywood sempre s’ha caracteritzat per fer tard en les seves reaccions als símptomes dels temps i dels moviments sociopolítics dels qual el cinema no és mai aliè. En l’era postpandèmica, les dinàmiques de les estrenes comercials ja no seran com abans. El canvi ha estat encara més rotund al consum de les pel·lícules. Les plataformes han arribat per quedar-hi i Netflix simbolitza precisament eixe nou agent del sistema amb què el cinema està condemnat a entendre’s.
Ja no només es tracta del relleu de l’antic model, sinó que la mateixa gala experimenta any rere any amb noves fórmules. Tracta de fer un espectacle televisiu que aconseguisca fer minvar la progressiva fuga d’espectadors i el cert desinterès. Estos premis sempre havien suposat la cita cinèfila més important de l’any. En el camí d’inventar trucs més o menys desesperats per fer entretinguda una gala de lliurament de premis de tres hores (per mi, “gala divertida” és un oxímoron), l’Acadèmia ha ensopegat calamitosament enguany. Això s’ha reflectit en polèmiques decisions com les de treure de la gala en directe vuit premis (els erradament etiquetats com a “menors”) per alleugerir temps i discursos. Tot, en un gest de menyspreu cap a oficis sense esteles de catifa vermella, però que participen de la mateixa manera en la màgia del setè art.
Estos dies previs a la gala són propicis per a la travessa, per a l’aposta. Jane Campion és la favorita per a l’Oscar a Millor Direcció i El poder del perro per al de Millor Pel·lícula, com així ho confirma la temporada de premis i festivals que l’han duta fins ací. No obstant això, es parla en les últimes dates d’un sorpasso que ens deixaria a tots, crítics i públic, bocabadats: el de l’arreó a darrera hora de CODA: Los sonidos del silencio. És la bonista i inclusiva cinta de Sian Heder, remake de la francesa La família Belier, sobre la història d’una jove amb somnis de cantant que és l’únic membre oient d’una família de sords. Veurem si es torna a repetir el patró que fa uns anys va fer que la simpàtica i indolent Green Book li arrabassàs l’Oscar a Millor Pel·lícula a la favorita Roma de Cuarón. No per casualitat, la gran abanderada de Netflix d’aquella edició.
També com a Green Book, la japonesa Drive My Car desplega el millor guió de l’any (adaptant Murakami) en un relat que aprofundeix sobre la relació de dos personatges a l’interior d’un cotxe (diàleg passatger-xòfer que, per cert, ja va ser oscaritzada com a Millor Pel·lícula al 1989 amb Paseando a Miss Daisy). La pel·lícula de Ryûsuke Hamaguchi és la preferida del sector més cinèfil, favorita absoluta a la categoria de Millor Pel·lícula Internacional. Categoria que, a ressò d’èpoques pretèrites, sembla cada cop tenir menys sentit en el món globalitzat en què vivim. Juntament amb Drive My Car, l’exquisida Fue la mano de Dios del napolità Paolo Sorrentino i la moderníssima La peor persona del mundo del noruec Joachim Trier posen sobre la taula el que és un secret a veus: les pel·lícules “internacionals” −almenys enguany− són millors que les americanes.
A les categories d’interpretació, hi tenim important (i prou inesperada) presència espanyola. Javier Bardem pel seu paper amb Nicole Kidman (també nominada) a Ser los Ricardo i Penélope Cruz per l’almodovariana Madres Paralelas no són els favorits a les seves terres, però només el fet de ser-hi, com sol dir-se, ja és tot un premi. Sembla que serà l’any en què Hollywood saldarà els seus deutes pendents amb dos estrelles rutilants que encara no tenien l’estatueta: Will Smith per El método Williams i Jessica Chastain per Los ojos de Tammy Faye. Tot açò, és clar, si no hi ha sorpreses (que sempre són d’agrair). L’únic Oscar que pareix clar per a la West Side Story d’Steven Spielberg (nominat a Direcció però sense pràcticament opcions de guanyar) és el d’Actriu de Repartiment per Ariana DeBose pel seu paper d’Anita. Seria un d’eixos casos extraordinaris en què un mateix personatge regala dos Oscars a dos intèrprets distints; significaria un reconeixement homòleg a la mítica Rita Moreno al 1961. L’actor de repartiment sembla, valga la redundància, estar més repartit. Però Troy Kotsur, actor sord, per CODA: los sonidos del silencio apunta a tenir més opcions que els seus contrincants d’El poder del perro: Jesse Plemons i, sobretot, Kodi Smit-McPhee.
També hi ha representació espanyola a unes altres dues categories. El compositor donostiarra Alberto Iglesias rep la seua quarta nominació a l’Oscar per la partitura de Madres paralelas que, curiosament, no va estar considerada per l’acadèmia espanyola als passats Goya. L’altra candidatura amb nom patri és la d’Alberto Mielgo pel curtmetratge d’animació El limpiaparabrisas, on participa el mallorquí Daniel Peixe.
*Aquest article és d’Iván Bort Gual, crític de cinema i Profesor de Teoria i Història del Cinema del CESAG
26/03/2022
Jordi Massó i Climent Olives han ideat i dibuixat deu portades de còmics amb superherois basats en la cultura de Menorca
Veïnats ja han recollit firmes en contra del plantejament que proposa l'Ajuntament, que afirma que el projecte és molt embrionari i no es descarta renunciar-hi
No es descarta que, a més de violència en l'àmbit familiar, el cas també sigui de violència de gènere
Més d'una vintena de propostes noves s'estrenaran per omplir una graella variada que pretén arribar a noves audiències
