Més de 2.500 nadons moren a Espanya cada any durant l’embaràs o al cap de poques hores de néixer. La mort gestacional és una realitat freqüent de la qual es parla poc.

“Als vuit mesos i mig d’embaràs, va passar: no hi havia batec. Només pensava: Ara, que faltava tan poc per tenir-la en braços!”, recorda Malén Gomila. “Et diuen que la mort és llei de vida. Com pot ser llei de vida que mori un nadó? Quan et quedes embarassada esperes vida, no mort. I et comences a culpabilitzar”, diu Maite Arbós.

Les mares i pares que s’enfronten a la mort gestacional sovint pateixen el poc reconeixement social del seu dol. “Hi ha el gran tabú que els infants no moren. Per això és molt important que l’entorn reconegui el teu mal, el teu buit”, explica Iria Sanz Vázquez, psicòloga i fundadora d’Estels del Cel, grup de dol gestacional pel qual ja han passat un centenar de mares i pares.

Els pares sovint són els grans oblidats. “Jo no volia plorar ni estar malament davant la meva dona; pensava: si caic jo, serà encara pitjor. Però els pares també hi som, també hem projectat una vida i també hem perdut un fill”, expressa Albert Montero.

Isabel Sampedro és comare i coordina la Unitat de Maternitat a l’Hospital Son Espases. “La nostra formació acadèmica era més freda, però reconèixer que aquella situació també et fa mal fa que les famílies se sentin identificades, reconegudes”, expressa.