L’instint de supervivència de totes les germanes, les durà per uns camins molt diferents dels seus. Això serà el fonament d’un canvi personal i vital de cada germana. I és que davant la desesperació només hi ha dos camins: guanyar o perdre. I elles, sense témer-se’n, decideixen guanyar.
Les germanes de Can Gamundí han acabat en una situació molt delicada. Na Bàrbara: depressiva, viuda, barallada amb els fills i vivint a Can Gamundí; n’Esperança: engegada del convent amb la conseqüent sortida de monja i trasbalsada per la reobertura de la relació amb n’Albert; na Petra: amb una depressió postpart i mig en la indigència; n’Aina: barallada amb el seu fill, arruïnada i amb el seu negoci de vaques en fallida; na Magdalena: a la presó acusada d’haver mort el seu difunt marit; i n’Àngela: exiliada amb n’Arena a Menorca, la filla de na Petra, per salvar-la d’aquest món i de les seves germanes. Arribats en aquest punt de desestructurament familiar i personal, causat per les desavinences i la por a què diran, les germanes hauran de fer un esforç –motivat pels fatals esdeveniments- i s’hauran de reestructurar com a família i recolzar-se entre elles si volen sortir de l’atzucac. D’aquesta manera, les gamundines fent pinya i costat, decideixen posar en regla tota la hisenda que tenen, però quan ho fan es temen que gairebé a cap els queda res i que l’única finca de valor real que tenen és la possessió de Can Gamundí. Però per posar tots els papers en regla necessiten doblers i cap d’elles en té tants i, per això, serà fonamental recuperar els que n’Esperança va donar al convent. Se les enginyaran de tal manera que aconseguiran treure-li a la Mare Superiora la mitat del donatiu. Malauradament, la felicitat els durarà poc…
